Ferrater, Subietes i Tonet

El poema In memo­riam de Fer­ra­ter es pot lle­gir per­fec­ta­ment com una nar­ració: «Els senyor Subi­e­tes va morir assas­si­nat també. Si ara el recordo, veig roba negra i blanca, i algú dins que sem­blava ben vell. Pot­ser no ho era. Quant al negre, no crec que fos per dol: era un mis­ser, i ales­ho­res ana­ven negres la gent de missa, i també algun vell ele­gant, i algun repu­blicà dels de tota la vida. És per catòlic que va anar a la presó el vell Subi­e­tes. Va tenir mala sort. Quan era pres, un dia es va aixe­car el gran pànic. Eren a Salou. Els ita­li­ans. Ja havien desem­bar­cat. El comitè de Reus va requi­sar tres o qua­tre auto­cars, hi van pujar amb els pre­sos que tenien i els van dur a la cuneta. Va ser ràpid: no va durar pas més que aquell perill ima­gi­nari. El Ton és un dels xòfers que, requi­sats amb el seu auto­car, van haver d’assis­tir-hi. Tras­bal­sat, mirava de reüll els con­dem­nats com ana­ven bai­xant, i li pas­sa­ven a frec del seu seient. Els conei­xia gai­rebé tots. El senyor Subi­e­tes va veure la revulsió del Ton i se’n va com­pa­dir. Quan ja bai­xava, detu­rant-se un moment, li va posar la mà a l’espat­lla, i li va dir: ‘Ja ho veus, Tonet, com ens hem de veure’»

El Tonet era el germà de la meva àvia, Antoni Vergés Toldrà. Sabia con­duir perquè era el repar­ti­dor de la fàbrica fami­liar. En un pri­mer moment els meus avant­pas­sat havien des­til·lat aiguar­dent, però als anys trenta la cosa anava de baixa i es van ado­nar que era més lucra­tiu com­prar i ven­dre, com ha estat sem­pre, i també es van ado­nar del canvi de gus­tos i que la cer­vesa tin­dria un gran futur. Van esde­ve­nir els pri­mers dis­tribuïdors de la Damm i la Moritz al Baix Camp. La meva àvia tenia dos ger­mans que por­ta­ven la fàbrica l’hereu Mar­cel·lí i el Tonet que era un des­ma­ne­gat, diuen. El Mar­cel·lí va morir pre­ma­tu­ra­ment i el Tonet es va que­dar al cap­da­vant de l’empresa, ell i camió. Que fos veí i tingués la mateixa edat que Joan Gar­cia Oli­ver, un dels capi­tos­tos de la CNT, pot­ser va ser deter­mi­nant a l’hora de ser reclu­tat. Sigui com sigui, li va tocar por­tar els fatídics auto­cars a afu­se­llar a gent cone­guda i salu­dada. El Tonet va mar­xar a l’exili sabent que haver estat obli­gat a por­tar aquells auto­bu­sos era una con­demna a mort segura. Va mar­xar i no se’n va saber mai més res. Pot­ser a la reti­rada por­tava un camió que va ser metra­llat i va ser enter­rat en una cuneta, pot­ser va esbor­rar del tot el seu pas­sat per no recor­dar com es va haver de veure amb el Subi­e­tes. L’empresa també va des­a­parèixer com el Tonet, i com tan­tes d’altres històries que podem lle­gir a l’In memo­riam enguany que és l’any Fer­ra­ter, i els dies que vin­dran per tots nosal­tres.