‘Match point’

Fa una llarga tem­po­rada que tinc la impressió que quan al nos­tre país hi ha una situ­ació de match point la pilota sem­pre cau a la mateixa banda:  l’espa­nyola. No hi fa res que sigui un match point econòmic o polític, o judi­cial, els resul­tats sem­pre són els matei­xos i em recorda aque­lla brama de les boles calen­tes dels sor­te­jos de la Cham­pi­ons que sem­pre aca­ben afa­vo­rint els interes­sos del Real Madrid tot i l’apa­rença d’una exqui­sida neu­tra­li­tat. I és que cada vegada hi ha més evidències que a Espa­nya el tri­pi­joc de les boles calen­tes ha esde­vin­gut un sis­tema més de neu­tra­lit­zació de les aspi­ra­ci­ons polítiques dels cata­lans.

Ciments Molins va ser una de les empre­ses que l’octu­bre del  2017 van tras­lla­dar la seu social, de Sant Vicenç dels Horts a Madrid, per interes­sos polítics, i un grup d’acci­o­nis­tes va impug­nar aquesta decisió adduint que era un tras­llat fic­tici. El titu­lar del jut­jat número 3 de Madrid, Jorge Mon­tull Urquijo, acaba de dene­gar la demanda i diu que exer­cei­xen les seves fun­ci­ons des del domi­cili social de Madrid. Una vegada més, la bola de match point ha cai­gut a la banda espa­nyo­lista.

Diven­dres pas­sat,  en el pro­grama de TV3 FAQS, la Cris­tina Puig va entre­vis­tar José Manuel Villa­rejo, un poli­cia reti­rat, espia i un dels prin­ci­pals autors de tota l’Ope­ració Cata­lu­nya, a més d’altres afers obs­curs, tots ells d’auto­ria de la poli­cia patriòtica i cir­cu­lant per les cla­ve­gue­res de l’Estat. Més de dues hores de relat, que va ser un llarg i extens cir­cuit per les cla­ve­gue­res d’aquesta democràcia modèlica de la monar­quia borbònica. De fet, i això hau­ria de fer pen­sar a més d’un dels espa­nyo­lis­tes orgu­llo­sos. Poca gent es va sor­pren­dre de sen­tir el que deia el poli­cia i espia perquè, amb més o menys pro­fun­di­tat, ja ens havia arri­bat aquest baf irres­pi­ra­ble d’aquest sub­mon podrit però molt efi­ci­ent per a ells en defensa dels seus ide­als i els interes­sos de país. En el decurs d’aques­tes dues hores va que­dar clar que, com deia la prin­cesa del poble i col·labo­ra­dora de Sálvame, Belén Este­ban, que “per la meva filla mato”, ells, defen­sors de l’Espa­nya del 78, “per Espa­nya fan el que sigui”, de tal manera que després que Villa­rejo admetés un seguit d’acci­ons “xun­gues”, segons el seu voca­bu­lari, per Espa­nya hi tor­na­ria.  És una sim­pli­fi­cació molt actu­a­lit­zada del “Todo por la patria” que encara per­dura de manera explícita o implícita en tots els òrgans de poder real espa­nyol. És la llei al ser­vei del poder, i està tan inte­ri­o­rit­zat en els alts ser­vi­dors de l’Estat, que no tenen cap remor­di­ment democràtic. “Quan vàrem fer per­dre a l’Artur Mas dotze escons amb la cam­pa­nya falsa dels seus comp­tes a Suïssa en plena cam­pa­nya elec­to­ral, em va tru­car Mari­ano Rajoy, que era el pre­si­dent del govern, i em va feli­ci­tar”, deia Villa­rejo. Així és aquesta Espa­nya modèlica.

I és amb aquesta pes­tilència que els cata­lans hem de fer país, crear empre­ses i mos­trar-nos ambi­ci­o­sos per sobre­viure i reei­xir. L’Estat no can­viarà, ans al con­trari, cada dia hi ha evidències que en tots els poders s’està infil­trant el con­cepte de l’espa­nyo­lisme més radi­cal i exclo­ent que neces­sita tenir ene­mics per cohe­si­o­nar-se; i quin ene­mic hi ha millor que els cata­lans? Només cal que mirem qual­se­vol titu­lar de diari o tertúlia de qual­se­vol tele­visió, fins i tot algu­nes d’aquí, per obser­var com es van repe­tint els minuts d’odi que expli­cava magis­tral­ment George Orwell a 1984.

I la pre­gunta que ens hauríem de fer en aquests moments és fins quan aguan­ta­rem, els cata­lans, aquesta impu­ni­tat espa­nyola que està dis­po­sada a sacri­fi­car els nos­tres interes­sos, les nos­tres per­so­nes i fins i tot els nos­tres patri­mo­nis? Fa por saber que en aquest país dues per­so­nes inno­cents poden estar-se dos anys en presó pro­vi­si­o­nal, sense cap judici, com van ser vícti­mes San­dro Rosell i el seu amic, per un mun­tatge “patriòtic” i que cap poder o con­tra­po­der espa­nyol alcés la veu. Més aviat al con­trari, reben pre­mis. No em vull ima­gi­nar el que pot pas­sar si aquesta tensió interna acu­mu­lada, quan vin­guin els moments més greus de la crisi econòmica, es des­con­trola i aflo­ren  tots els greu­ges llar­ga­ment repri­mits. Deu ser pre­ve­ient això que s’ha apro­vat aquesta llei de segu­re­tat ciu­ta­dana tan res­tric­tiva? Recor­din que, per a nosal­tres, la pilota del match point, fins ara, sem­pre cau al mateix cantó, però no sem­pre ha d’ésser així.