Europa i l’efecte Nokia

Nokia es va fundar el 1864 prop del riu Kokianvirta, a Finlàndia, com a empresa fabricant de paper. Va ser el 1960 quan va començar a treballar en el sector de les telecomunicacions. El 1981 va donar forma a la telefonia mòbil amb el Mobira Talkman, que es considera el primer telèfon mòbil. A partir d’aquest model va anar innovant amb terminals cada vegada més petits i lleugers. Del Nokia 3310 se’n van vendre 126 milions d’unitats. A principis del 1990 Nokia tenia una quota de mercat del 40% de la telefonia mòbil mundial. En el moment de màxim èxit, l’empresa representava el 4% del PIB de Finlàndia i el 25% de les seves exportacions. Era l’època daurada d’Europa, quan ens crèiem ser una gran potència econòmica. Però Nokia va cometre un greu error d’estratègia, difícil de justificar perquè forma part de les primeres lliçons de direcció d’empresa: estar atents al que fa la competència i preguntar-se permanentment com millorar i com innovar per seguir els gustos i preferències de les noves generacions de clients.

Entre el 2010 i el 2012 el creixement exponencial d’Apple, Samsung i Google va transformar la indústria de la telefonia mòbil amb la introducció del tàctil i transformant els terminals en un centre d’aplicacions. Nokia defensava que tenia un avantatge competitiu amb la veu sobre el text escrit de la competència i va desacreditar els possibles perills d’aquest nou invent. El resultat ja el sabem tots, amb una rapidesa inusitada la tecnologia de Nokia va quedar apartada i va desaparèixer.

I quina lliçó es desprèn entre les vicissituds de Nokia i Europa? La primera és que fa difícil d’explicar com en una societat tan avançada i amb tants especialistes en prospectiva i control del que fa la competència –que és a les altres àrees econòmiques mundials– no hàgim tingut capacitat d’entendre cap on va el món ni líders capaços de marcar-nos el camí propi. La UE tenia capacitat i potencial econòmic per ser una àrea no perifèrica –com comença a ser ara– si hagués entès la importància que si no innoves, pots esdevenir irrellevant.

Tots recordem encara quan els europeus, nosaltres mateixos, fomentàvem, estimulàvem i subvencionàvem la nostra desindustrialització amb ajudes a les empreses que es deslocalitzaven i anaven a establir centres de producció a la Xina, per exemple, perquè allà els salaris eren molt baixos i no hi havia les regulacions i les proteccions socials d’aquí. Així vam perdre sectors concrets de l’economia fonamentals per a la nostra riquesa. Amb una manca de visió estratègica i, per què no dir-ho?, amb un excés de prepotència, dèiem que ells serien els manufacturers i nosaltres controlaríem el disseny i la innovació. I mentre nosaltres ens sentíem cofois amb aquesta visió, els xinesos i els indis enviaven els seus fills a estudiar a Europa i, principalment, als Estats Units. De les seves universitats cada any surten milers d’enginyers que es dediquen a tota mena d’investigació, mentre que els europeus no hem estat capaços d’incrementar-los en la proporció que necessitem. I avui la comparació de la producció de tecnologia i de patents entre Europa i la Xina és aclaparadora.

Un altre error europeu i dels europeus és la manca de consciència de la defensa. Hem estat tantes dècades vivint sota el paraigua dels Estats Units que ja ens hi havíem habituat i pensàvem que l’aixopluc de l’OTAN seria per sempre. Avui el poder de la defensa europea davant les àrees d’influència econòmiques és irrellevant i estem veient com som espectadors del repartiment del botí de les riqueses d’Ucraïna que estan imposant els EUA d’una manera que ens recorda el passat més colonial.

“Perquè no es pugui abusar del poder, cal que el poder aturi el poder”, deia Montesquieu. Però si no tenim poder, mai podrem aturar l’abús de poder, i Europa no té poder.