No s’entén

No s’entén com hem arri­bat fins aquí. No s’entén que els interes­sos par­ti­dis­tes (de tots els colors) con­tinuïn per damunt d’un bé comú com la llen­gua pròpia. Ni que després de set­ma­nes de nego­ci­a­ci­ons s’arribi a una fórmula recar­go­lada que per uns és “un gran acord de país” per pro­te­gir el català i per d’altres resulta d’allò més incon­cret i incon­sis­tent. Tam­poc no s’entén que quedi la sen­sació que es pas­sarà la pilota a les esco­les, quan la Gene­ra­li­tat hau­ria de ser rotun­da­ment inequívoca en aquesta qüestió i asse­nya­lar el camí. Però sobre­tot no s’entén com hem fra­cas­sat tant com a soci­e­tat per arri­bar fins aquest punt. Clar i català, com havia estat fins ara l’edu­cació a les aules del país i com hau­ria de ser-ho en el futur. Peti qui peti.