Tot sigui per les flors

S’acaba el maig amb la sen­sació –d’altra banda no pas nova– que el temps s’ha tor­nat boig. Això sí, la mete­o­ro­lo­gia ha sigut prou res­pec­tu­osa i Girona va poder cele­brar una nova edició de Temps de Flors sense gai­res ensurts. L’hem vis­cut i superat de forma prou satis­factòria. Per mesu­rar l’afluència de visi­tants, els giro­nins tenim un indi­ca­dor que no sol fallar: la cua que es forma per entrar als Banys Àrabs i que, enguany, arri­bava sovint fins a Sant Lluc. Les per­so­nes que s’espe­ra­ven podien con­tem­plar un jardí ver­ti­cal al mur de l’entrada: un mapa­mundi on Girona apa­rei­xia escrita amb flors de color groc. Deu haver estat una de les fotos més difo­ses per les xar­xes, jun­ta­ment amb el mun­tatge Ramé, al pati de la casa Sam­bola, o la catifa de flors a la cape­lla de Sant Narcís dins la basílica de Sant Feliu. La van ela­bo­rar mem­bres de la Fede­ració Cata­lana d’Enti­tats Cati­fai­res i li dona­ren el nom de Moder­nisme flo­ral. L’avi­ram flo­ral i emplo­mat que es podia veure al jardí dels Ale­manys va ser també una de les pre­sen­ta­ci­ons més cele­bra­des en aquesta edició.

Més enllà dels gus­tos i de les pre­ferències de cadascú, hi ha una per­cepció força comuna entre els assi­dus a la mos­tra: sem­bla­ria que cada any hi ha més fil­fer­ros, més plàstics i menys flors. Això no vol dir que els mun­tat­ges es repe­tei­xin o que no siguin ben ori­gi­nals, sinó que la quan­ti­tat de flors pre­sents en alguns espais no fa honor al títol de l’esde­ve­ni­ment. Tot­hom hi pot dir la seva. Tan­ma­teix, prou feina han tin­gut els orga­nit­za­dors i els volun­ta­ris per fer-la pos­si­ble. Després de les difi­cul­tats dels dos dar­rers anys, veure-la nova­ment ja és tot un èxit!

Temps de Flors és un dels millors apa­ra­dors que té la ciu­tat de Girona. Hi ha, però, algun incon­ve­ni­ent. La manera en què la mos­tra con­di­ci­ona els des­plaçaments dels veïns pot arri­bar a ser força estres­sant. Els qui vivim al Barri Vell o a Sant Daniel us expli­caríem un munt d’anècdo­tes. Una de força habi­tual és la d’haver-se d’espe­rar per tal que la munió de per­so­nes que tens davant, ocu­pant la via pública, faci la foto­gra­fia de rigor. No entens com no li queda la foto moguda, tenint pre­sent que, men­tre mira l’objec­tiu, et va maleint els ossos perquè enva­ei­xes l’esce­nari. I tu con­ti­nues espe­rant edu­ca­da­ment. Només vols arri­bar a casa teva. Són esce­nes que es repe­tei­xen durant nou dies. Se’ns demana paciència. I la tenim; a fe que la tenim! Tot sigui per les flors.