Comiat galàctic

És molt dolorós haver de dir-te adeu, Galàxia. Quan vas arri­bar a casa, ara fa dis­set anys, vas evi­tar que la meva vida s’estronqués de cop. Lla­vors, res no tenia sen­tit: la mort del meu fill m’havia sumit en una mena de nebu­losa opaca, una bar­reja natu­ral de pena i fúria, de follia i incom­prensió. Amb els teus qua­tre-cents grams –em cabies a la but­xaca perquè eres menuda com una llauna de refresc– vas saber esti­bar-me del llot i cata­pul­tar-me de nou a la llum. Em feies riure, eres un bellu­guet amb la llen­gua sem­pre enfora i les ore­lles ben amunt. Atenta, et dei­xa­ves pro­te­gir per la Xin­xeta, que només tenia tres mesos més que tu però et feia de mare i et seguia a tot arreu, amb el seu nervi i la seva bon­ho­mia. Saps que sem­pre has estat una gossa-símbol. Vas patir infi­ni­tes xacres i les vas superar totes, valenta meva. Tenies un cor de ferro; més ben dit, eres un cor gegantí envol­tat de pèl del color del foc. Amb tu he tin­gut un parell de dies per pre­pa­rar el dol, per mirar d’asse­re­nar-me i per enten­dre que havíem d’ador­mir-te perquè no podies més. A casa som molt de càbales, ja ho saps. Per això vaig esco­llir el dia 2, el mateix dia que va morir el nen, a veure si d’una puta vegada es tan­cava el maleït cer­cle, la tor­tura malaia, l’angoixa vital. T’has ador­mit tran­quil·la, amb la llengüeta enfora i les ore­lles ben amunt. Abans, t’he abraçat molta estona, t’he omplert de petons i m’has lle­pat la mà. M’has fet de pulmó quasi dues dècades, no m’has des­em­pa­rat ni un segon, m’has donat molt més del que pro­ba­ble­ment jo soc capaç d’ofe­rir a cap ésser viu. Per tot això, gràcies. T’esti­maré sem­pre. Des­cansa en pau, Gala­xi­eta.