L’urbanisme de calor insuportable

Aquests dies de calor, quan camino per segons qui­nes pla­ces i car­rers me’n recordo dels ances­tres de l’urba­nista i de l’auto­ri­tat muni­ci­pal que ha dis­se­nyat i donat el seu vis­ti­plau, res­pec­ti­va­ment, a superfícies de for­migó i asfalt inhòspi­tes, sense ànima, amb pocs o cap arbre que apor­tin fres­cor. Ales­ho­res, com que s’acos­ten elec­ci­ons, intento fer memòria de quin par­tit era l’Ajun­ta­ment quan van cons­truir aque­lla bes­ti­esa, per tal de votar en con­seqüència l’any que ve, i m’adono, ai las!, que la xim­ple­ria de les pla­ces dures és un feno­men trans­ver­sal i es pot atri­buir a alcal­des de tots colors, inclo­sos els que s’omplen la boca de lluita con­tra el canvi climàtic i asse­gu­ren que la seva pri­o­ri­tat és el benes­tar de les per­so­nes. Estem per­duts.