El silenci

Li agafa la mà, ama­gada dar­rere la columna, men­tre l’amiga que l’ha acom­pa­nyada a Nova York s’ho fa amb el noi que van conèixer a l’autobús d’anada. Ell s’hi va fixar i va donar el número de telèfon a l’amiga: podien anar a un con­cert o sor­tir a diver­tir-se. L’amiga va dir que no; visi­ta­ven uns parents i no tin­drien temps, però al final li va escriure. Van anar al bow­ling i després el noi els va pagar les ham­bur­gue­ses i les begu­des; ara espera que els pagui els bit­llets de tor­nada a Penn­silvània. No els queda res. Tot el que hi havia al mone­der espe­lli­fat ho va haver de donar a la clínica de Man­hat­tan. Les dones de la clínica de Penn­silvània li havien dit que estava de deu set­ma­nes; resulta que són divuit. I el pro­ce­di­ment dura dos dies. L’escena de la pel·lícula Never rarely some­ti­mes always d’Eliza Hitt­man, a Prime Video, des­criu amb silen­cis, que expli­quen molt millor que un diàleg far­cit de tòpics el que suposa la decisió del Tri­bu­nal Suprem dels Estats Units sobre l’avor­ta­ment. Que els passi a dues ado­les­cents ajuda a com­pren­dre la mag­ni­tud de tot ple­gat més que els laments de Mic­he­lle Obama o les xifres de casos. És empa­tia? És la denúncia d’uns drets arra­bas­sats perquè el silenci amb el qual s’oculta una opció i decisió lliure deixi de ser estigma, pecat i delicte.