Noblesa tacada de sang

Eren cri­mi­nals, col­pis­tes, assas­sins i fidelíssims a un dic­ta­dor que va gua­nyar una guerra civil, va con­ver­tir el ter­ror i la repressió en eines de govern i es va auto­pro­cla­mar cap d’estat per­petu per la Gra­cia de Dios. Agraït amb els que l’havien aju­dat, finan­cers, mili­tars o ideòlegs, recu­perà les dis­tin­ci­ons aris­tocràtiques anul·lades per la República, els va repar­tir pre­ben­des per demos­trar que era el nou rei abso­lut sense corona. Va nome­nar ducs, tant el màrtir dolorós del fei­xisme, José Anto­nio Primo de Rivera, com el gene­ral que havia orga­nit­zat el cop, Emi­lio Mola, el cons­pi­ra­dor que havia pac­tat amb els mili­tars José Calvo Sotelo, o Luis Car­rero Blanco, que havia de ser el con­ti­nu­a­dor del règim. Seguint els cànons de l’onomàstica va fer mar­que­sos Gon­zalo Queipo de Llano, el geno­cida que va arra­sar Anda­lu­sia; Juan Yagüe, reba­te­jat com el Car­ni­cero de Bada­joz; Alfredo Kin­de­lan, cab­dill de l’avi­ació fei­xista; Andrés Sali­quet, que signà mils de sentències de mort, o Fidel Dávila, res­pon­sa­ble de la repressió a Cata­lu­nya. A la llista de 33 enno­blits s’hi tro­ben com­tats com el del Cas­ti­llo de la Mota, ator­gat a Pilar Primo de Rivera, o el de Fenosa, a Pedro Berrié de la Maza, que va rega­lar el pazo de Meirás al dic­ta­dor. No podem obviar el mar­que­sat d’Arias Navarro i el ducat de Franco. El pri­mer pre­mi­ava el Car­ni­ce­rito de Málaga; el segon, la família de l’assassí que havia capo­lat l’Estat. Els va donar Juan Car­los I rei i fill polític de Franco. La llei de memòria democràtica els traurà els títols. Com a mínim, per dig­ni­tat i justícia. Nobles, de què? Amb les mans taca­des de sang.