Fragilitat

Hi ha èpoques en què la sen­sació que el món està mal endreçat s’agu­ditza. Sem­bla que aquesta és la per­cepció del moment. Tot apa­reix fràgil i en estat de trans­for­mació incerta. La jugada de Putin ho ha desen­qua­der­nat tot i ha afa­vo­rit que els actors polítics de l’escena inter­na­ci­o­nal s’hagin posat a jugar a escacs: del “final de la història”, que deia en Fukuyama, hem pas­sat en qua­tre dies a l’eterna política de blocs i les ten­si­ons pròpies de la guerra freda. Les pers­pec­ti­ves econòmiques s’enfos­quei­xen amb l’amenaça de la inflació. Les calo­ra­des d’aquests dies ens avi­sen de la salut precària del pla­neta. En clau cata­lana s’ha pas­sat de les grans expec­ta­ti­ves i les mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves a fer la viu-viu amb penes i tre­balls... No em dei­xin allar­gar la llista, sis­plau. No aca­bem de deci­dir si la vida en aquest món és pre­ci­osa, però trista. O si ho hem de dir al revés: la vida és trista, però pre­ci­osa. En la dar­rere novel·la de Julian Bar­nes, Eli­za­beth Finch, el fi escrip­tor anglès recorda Goethe –un home que va tenir una vida molt més interes­sant que la majo­ria de mor­tals– lamen­tant-se, al seu llit de mort, que només havia estat més o menys feliç un quart d’hora. Tenint en compte que va viure 82 anys hem de pen­sar que estava fent un càlcul massa pes­si­mista en un estat una mica depres­siu, tot i que com­pren­si­ble dona­des les cir­cumstàncies. En fi, tot­hom es queixa i pot­ser –ho apunta el nar­ra­dor de la novel·la de Bar­nes– la culpa de tot la té direc­ta­ment Déu. Un déu no tan mono­te­ista i més ben dis­po­sat a tre­ba­llar en equip (amb altres déus) s’hau­ria ado­nat que la tasca que es va impo­sar el sobre­pas­sava. Hau­ria estat bé que, en lloc de voler tre­ba­llar sol, el segon dia de la cre­ació hagués con­sul­tat un col·lega, hagués dema­nat parer a un altre el cinquè, i encara a un altre in extre­mis el setè dia (en comp­tes de des­can­sar). Així, pot­ser, entre tots, ens hau­rien ser­vit un món més endreçat.