Els amos d’Espanya

Fa pocs dies la CNMC –Comisión Naci­o­nal de los Mer­ca­dos y la Com­pe­ten­cia–, l’orga­nisme públic encar­re­gat de seguir i cas­ti­gar les acti­vi­tats de mono­poli o oli­go­poli, així com totes aque­lles empre­ses que es posen d’acord per regu­lar els seus interes­sos, va san­ci­o­nar sis grans empre­ses de la cons­trucció espa­nyo­les i domi­ci­li­a­des a Madrid pel fet que des de fa 25 anys es reu­nien periòdica­ment per dis­tri­buir-se les obres públi­ques que el govern havia posat a sub­hasta. Les sis empre­ses s’ho devien pas­sar molt bé amb aques­tes adju­di­ca­ci­ons: “Aquesta te la que­des tu amb un 10% de cost per sota de la mit­jana, i jo em quedo aque­lla altra perquè tinc bons amics a la ciu­tat més bene­fi­ci­ada.”

Les soci­e­tats són Acci­ona, Dra­ga­dos, FCC, Fer­ro­vial, OHL i Sacyr. Però a mi m’interessa més donar els noms de les per­so­nes que hi manen i que són les que assis­tei­xen a les reu­ni­ons periòdiques des de fa 25 anys. Pot­ser algú s’ha mort, però ha estat subs­tituïts pel fill, pel gen­dre o pel fill de l’amic de tota la vida que el pre­si­dent desitja que es casi amb la seva filla. Parlo de José Manuel Entre­ca­na­les, d’Acci­ona; Pedro López Jiménez, de Dra­ga­dos; Est­her Alco­cer Koplowitz, de FCC; Rafael del Pino Calvo-Sotelo, de Fer­ro­vial; Luis Amo­dio, d’OHL, i Manuel Man­ri­que, de Sacyr.

Aquests són els amos d’Espa­nya i seria bo que recor­des­sin una bona part dels seus noms. M’agra­da­ria dis­po­sar de les seves agen­des par­ti­cu­lars ja que hi tro­ba­ria telèfons també par­ti­cu­lars d’una bona part dels minis­tres del govern o dels direc­tors gene­rals dels depar­ta­ments cor­res­po­nents. Pre­ci­sa­ment, el més cone­gut de tots ells, Flo­ren­tino Pérez, pre­si­dent del Real Madrid i de qui es diu que fa grans nego­cis amb els con­vi­dats a la llotja del Ber­nabéu, no hi surt direc­ta­ment. Però hi surt Dra­ga­dos, con­tro­lada per l’ACS de Don Flo­ren­tino, que hi té com a pre­si­dent un amic seu de tota la vida.

Aquests són els amos d’Espa­nya. Per una part han gua­nyat els diners que han vol­gut. Si vols fer una bio­gra­fia d’ells has de dema­nar el nom de la dona, els pares, els sogres, els fills i els gen­dres. De totes mane­res, el que més m’ha sorprès de la notícia que han donat els dia­ris és que les sub­has­tes i les reu­ni­ons periòdiques per repar­tir-se les obres es fes­sin des de fa 25 anys. Si fa 25 anys que fun­ci­o­nava aquest joc de poca­ver­go­nyes, només se m’acu­dei­xen dues expli­ca­ci­ons: o els dife­rents governs cen­trals –i em refe­reixo tant als del PP com als del PSOE que han ocu­pat la pre­sidència del govern durant aquests últims 25 anys– han estat uns cre­tins o bé han estat als llimbs mirant pas­sar els núvols sobre el barri de Sala­manca.

Per a ells, les san­ci­ons que la CNMC ha impo­sat a les empre­ses són equi­va­lents, rela­ti­va­ment, a una multa de la Guàrdia Urbana per apar­car mala­ment un cotxe. No sé si les reu­ni­ons es man­tin­dran, però estic bas­tant con­vençut que els amos d’Espa­nya con­cer­ta­ran un altre sis­tema que els per­meti fer el mateix, després d’una con­sulta molt ami­cal amb el minis­tre o direc­tor gene­ral que té la clau de les sub­has­tes.

Aquesta és la democràcia espa­nyola. A Cata­lu­nya tenim poc poder polític i econòmic per fer-ne una de grossa; només podem fer-ne de peti­tes, com cor­res­pon a un país petit com és la nos­tra Cata­lu­nya.

Passo uns dies dolents; empre­nyat, per no dir parau­les més grui­xu­des, en obser­var l’eco­no­mia i la política cata­lana, espa­nyola i euro­pea. No hi ha un pam de net!