Fent memòries

A les seves memòries magnífiques, Gaziel parla de quan era estu­di­ant a Madrid (cap al 1909) i visi­tava el Congrés dels Dipu­tats amb una certa freqüència. Admi­rava la manera en què aquesta ins­ti­tució havia sobre­vis­cut “con­tra­temps, eclipsis i vicis­si­tuds gravíssims”. Però, va afe­gir: “en treia la impressió… que el Par­la­ment no ho era pas tot a Espa­nya, per bé que en fos, apa­rent­ment, din­tre el meca­nisme polític esta­tal, la peça mes­tra. Hi havia mol­tes altres rodes que no es veien ni feien soroll, i en el fons tenien una importància enorme. I algu­nes d’aques­tes rodes ocul­tes no roda­ven com calia...”. Es refe­ria a ele­ments incon­tro­lats –democràtica­ment par­lant– que ana­ven a la seva, com podrien ser el poder judi­cial, l’Església, la poli­cia, l’exèrcit i la monar­quia. Una prova que la situ­ació no ha can­viat gaire és que mal­grat els indults als pre­sos polítics cata­lans –una estratègia genial des del punt de vista de Madrid, que ha acon­se­guit que, un cop més, Europa pot fer veure que creu que Espa­nya és una democràcia com cal, tot obvi­ant el Cata­lan­gate, l’asset­ja­ment judi­cial a més de 300 cata­lans i l’ús de peri­o­dis­tes seri­o­sos per dir men­ti­des sobre Cata­lu­nya– mal­grat tot això, dèiem, la fis­cal gene­ral de l’Estat, que acaba de renun­ciar al càrrec per motius de salut, estava en con­tra dels indults: volia ven­jança al preu que fos. Igual que el Tri­bu­nal Suprem, que volia que els indul­tats, ja alli­be­rats, tor­nes­sin a la presó. I val la pena afe­gir que el nou fis­cal, apa­rent­ment més pro­gres­siu, té la creu de 1ª classe de l’Orde de Sant Rai­mon de Penya­fort, ator­gada, en part, per l’arque­bisbe de Toledo i el pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem, a més de la creu del mèrit de la Guàrdia Civil. O sigui, les rodes invi­si­bles des­cri­tes per Gaziel fa 113 anys encara roden, cosa que, segons ell va dir ales­ho­res, tard o d’hora farà que l’Estat espa­nyol “se n’anirà en orri”. Tant de bo.