‘L’illa de Bergman’

Em fa il·lusió que aquest cap de set­mana es pro­jecti L’illa de Berg­man (Berg­man Island, 2021) al cinema del poble de la costa on estic vivint. Vaig veure aquest film de Mia Han­sen-Løve fa poc més d’un any a Canes en una edició del fes­ti­val que, a causa de la covid-19, va cele­brar-se excep­ci­o­nal­ment a pri­mers de juliol. L’illa és, evi­dent­ment, Farö, al Bàltic. Berg­man va rodar-hi diver­ses pel·lícules (com ara Per­sona, en què, tot i que hi arri­ben a finals d’estiu, una llum crua a vega­des encega Eli­za­beth/Liv Ull­mann i Alma/Bibi Anders­son) i, a la platja de Ham­mers, hi va fer cons­truir als anys sei­xanta una casa on s’hi va ins­tal·lar al final de la seva vida. El cas és que, con­ver­tida l’illa en un lloc de pele­gri­natge en el qual fins s’hi orga­nit­zen “safa­ris” (sic) per visi­tar els llocs on va rodar Berg­man, un direc­tor (Tim Roth) i una guio­nista (Vicky Kri­eps) arri­ben un estiu a Farö per tre­ba­llar en els seus pro­jec­tes: la casa de Ham­mars ara és una residència d’artis­tes. For­men una pare­lla en crisi, però, a diferència de Berg­man, que afron­tava bru­tal­ment tals con­flic­tes, Han­sen-Løve (pal­pi­tant-hi la pròpia sepa­ració d’Oli­vier Assayas) sem­bla esqui­var-ho. Pre­fe­reix des­dra­ma­tit­zar-ho seguint les pas­se­ja­des (o els volts en bici­cleta) dels per­so­nat­ges per l’illa, de la qual algú diu que resulta agra­da­ble a l’estiu però que una altra cosa és pas­sar-hi l’hivern. Hi ha un res­pecte per Berg­man, però man­te­nint-hi una certa distància. En tot cas, Han­sen-Løve fa que Vicki Kri­eps, després de veure’n una pel·lícula, digui una cosa molt afi­nada sobre el cine­asta suec: “Fa mal sense que dei­xis d’esti­mar-lo.” Demà: Molt soroll per res (Ken­neth Bra­nagh, 1993).