El catalanisme està com la Renfe

No és bon camí ofe­gar i des­truir la vida regi­o­nal per subs­ti­tuir-la pel cen­tre”, deia el Memo­rial de Greu­ges que Marià Mas­pons i Llabrós va lle­gir, en nom del Cen­tre Català, a Alfons XII el 1885. Aquest acte, con­ven­ci­o­nal­ment, es con­si­dera la pri­mera acció ins­ti­tu­ci­o­nal del cata­la­nisme polític, en aquell moment sota la influència i el pres­tigi de Valentí Almi­rall.

Això que en diem el cata­la­nisme, doncs, porta 122 anys amb el diagnòstic fet. Però amb una estratègia que, com demos­tren els mapes de car­re­te­res, ha estat un fracàs. O no, perquè no ha estat tan mala­ment resis­tir, con­tra pronòstic, durant un segle i quart a un pro­jecte per­fec­ta­ment defi­nit com a pri­o­ri­tari i per­ma­nent per part d’un Estat.

Però, en qual­se­vol cas, aquest model de resistència política, basat en la col·labo­ració lle­ial i el minis­tre català, ha dei­xat de fun­ci­o­nar i no ha impe­dit una Espa­nya rica i plena, ehem, pagant nosal­tres. Fins que ha arri­bat el moment en què a Madrid comen­cen a dei­xar de neces­si­tar-nos i reac­ci­o­nen d’una forma cada cop més irri­tada. Els greu­ges, a hores d’ara, es refe­rei­xen a un pas­sat mític en què Cata­lu­nya era el motor econòmic d’Espa­nya i Bar­ce­lona la ciu­tat més gran, moderna i dinàmica de l’Estat.

Però ara, aquesta Espa­nya opu­lenta, amb les balan­ces fis­cals –ja vin­guin de Cata­lu­nya o d’Europa– sem­pre a favor, és una rea­li­tat amb èxit. I cal, a par­tir d’aquesta cons­ta­tació, repen­sar quin és el pro­jecte que té el cata­la­nisme per al futur d’aquest país. Amb quins diners es pot recu­pe­rar el retard de vint anys en ser­veis i infra­es­truc­tu­res i com es pot fer per dotar de segu­re­tat jurídica l’auto­go­vern.

I el nou cata­la­nisme, les noves res­pos­tes, el nou dis­curs ha de tenir en compte, sobre­tot, la res­posta d’Alfons XII: “Rebo amb molt de gust la Memòria i tindré interès a estu­diar-la”.