Orgasme de confeti

Demà farà un mes exacte que La Casa Azul –un uni­vers musi­cal en expansió per­ma­nent– va ofe­rir un con­cert de quasi tres hores en el Fes­ti­val Tempo. Quan va aca­bar, no ens movíem de lloc i no deixàvem d’aplau­dir i de dema­nar més. Gui­lle Milkyway rea­pa­reix a l’esce­nari i explica que fa anys que la banda no fa bisos, i que just aquell dia, com­pli­cadíssim pel que fa a l’aspecte tècnic, és l’últim que espe­ra­ven. Men­tre l’Aure­lio i la Carla tor­nen a por­tar el piano –l’eina de la fra­gi­li­tat– i els músics es cal­cen els ins­tru­ments, en Gui­lle fa pujar la Mireia i li canta el Mol­tes feli­ci­tats perquè és el seu ani­ver­sari; la Sílvia d’Holanda com­par­teix amb ell l’Amor par­ti­cu­lar, de Llach, i la petita Mireia, que ha estat tot el con­cert a pri­mera fila supli­cant Galle­tas, la canta asse­guda amb ell a la ban­queta. Una bon­dat sense límits poc usual en altres ban­des que també tenen milers de segui­dors. Aquí no par­lem de gent famosa que canta, sinó d’huma­ni­tat, de puresa i d’hones­te­dat. Ànimes sense pre­ju­di­cis que, al final, bai­xen a la plaça i es pres­ten a dese­nes de fotos i con­ver­ses amb el públic encara bate­gant per l’exu­berància sònica, amb con­feti als cabells i a la pitrera, el cla­vicèmbal elèctric al timpà, la bate­ria a l’estómac i el cor curull d’admi­ració. LCA, un grup d’amics amb talent que ente­nen el llen­guatge artístic com una porta emo­ci­o­nal lluny d’eti­que­tes absur­des, que trans­me­ten bones vibra­ci­ons i rei­vin­di­quen la cançó melòdica ves­tida de pop i electrònica. Quan surts de la gran esfera blava, amb el sis­tema vas­cu­lar recu­pe­rant el pols, mas­te­gues un xiclet cos­mos i pas­se­ges pels encon­torns de la cate­dral. Esforç i amor: això aprenc amb LCA.