Girona sota les estrelles

Molt al prin­cipi de l’estiu, algú em va fer memòria del fes­ti­val de música de Senya Blanca, a s’Agaró, inau­gu­rat el 1956. Era el temps que la Costa Brava començava a omplir-se de cele­bri­tats, la major part pro­vi­nents de l’aris­tocràcia, la reia­lesa des­tro­nada de mig Europa i un ampli elenc de capi­tans gene­rals, gover­na­dors civils i uns quants minis­tres, amb car­tera i sense. No hi feien més de dos con­certs, però amb intèrprets de gran ano­me­nada, com Mont­ser­rat Caballé, Victòria dels Àngels, Jessye Nor­man, Nar­ciso Yepes, Teresa Ber­ganza o el Ballet de l’Òpera de Viena. Al cap de poc, de tota manera, ja es podia escol­tar també Lou Ben­net al Tif­fany’s de Platja d’Aro o Julio Igle­sias i Demis Rous­sos a Pala­dium, i Johnny Hally­day, Char­les Azna­vour, Rita Pavone, però la tro­bada als jar­dins de Senya Blanca era comen­tada cada any com un signe de dis­tinció enmig del nai­xent turisme de mas­ses. “Hay momen­tos en que s’Agaró se nos antoja una isla den­tro el pro­saico mar de nues­tra Costa Brava”, deia emba­da­lit el cro­nista de Los Sitios. Els redac­tors de Presència eren menys entu­si­as­tes i apro­fi­ta­ven qual­se­vol ocasió per enqua­drar-se dins “la mino­ria selecta” que gosava assis­tir a la vet­llada de La Gavina sense la pres­crip­tiva cor­bata. El fes­ti­val de Josep Ensesa no va sobre­viure a la seva mort, el 1981, ni al tri­omf dels tablaos fla­mencs i els night clubs. Ja era bas­tant més del que podies tro­bar a Girona ciu­tat, on als vui­tanta l’estiu encara no exis­tia, excepte per una calor sufo­cant que afe­gia a la basarda de l’ado­lescència un sen­ti­ment d’exclusió més intens i tot que el del repor­ter de Presència. Els giro­nins vam haver d’espe­rar a l’edat de tenir fills perquè arribés el Fes­ti­val de Músiques Reli­gi­o­ses, un bateig cos­mo­po­lita insòlit que va durar dotze anys, just quan ja teníem la cana­lla a l’ins­ti­tut i no ens calia divi­dir l’àtom per poder sor­tir de nit. El buit seria com­pen­sat a la japo­nesa, amb una tal pro­fusió de fes­ti­vals que mare­java més que un vide­o­clip de Locomía, fins que el temps ha anat fent endreça. Dels que han que­dat, el Tempo, en ple pas­seig arqueològic, té alguna cosa de l’exqui­si­desa de Senya Blanca, mati­sada per la demo­cra­tit­zació de l’oci. Hi pots escol­tar grups com La Nevera Rosa, que ver­si­o­nen temes amb la gràcia de fer-te creure que tor­nes a ser jove i de fer ballar fins i tot una senyora de vui­tanta anys men­tre cri­dava: “Estar viu és un pri­vi­legi!”