Foc, pluja i platja

Tot evo­lu­ci­ona ràpid, la tec­no­lo­gia és impa­ra­ble i ho volem tot i, si pot ser, a l’ins­tant. El cost és cada vegada més evi­dent, perquè no hi ha hagut evo­lució social ni indi­vi­dual res­pon­sa­ble. La vida al camp s’ha aban­do­nat, han des­a­pa­re­gut con­reus i han cres­cut bos­cos acom­pa­nyats d’urba­nit­za­ci­ons que fan cada vegada més difícil la gestió d’incen­dis, però la gent es queixa de la manera que se’n pri­o­ritza l’extinció. Arri­ben plu­ges for­tes que ho arros­se­guen tot i obli­guen a tan­car 21 plat­ges perquè tota la merda gene­rada pels humans al terra va a parar al mar, el prin­ci­pal abo­ca­dor del món. Segur que algú s’ha quei­xat que en ple segle XXI això s’hau­ria de poder evi­tar. Som així. La culpa és negra i ningú la vol.