No transgredir

Durant molt temps la gent amb fills i res­pon­sa­bi­li­tat edu­ca­dora ha pen­sat que la fac­to­ria Dis­ney era una aposta cine­ma­togràfica segura, que defen­sava els valors fami­li­ars i soci­als que es cor­res­po­nien amb una certa ètica, com­par­tida i defen­sada, pres­supòsit del mateix man­te­ni­ment de l’ordre. Qui no recorda els mis­sat­ges de soli­da­ri­tat en la història del boy-scout i el vell que ens brinda Up? O els de resiliència i superació en la història futu­rista pro­ta­go­nit­zada pel robot Wall-E? I sobre­tot, la lliçó magis­tral sobre lide­ratge, sen­tit de la res­pon­sa­bi­li­tat del poder i dis­tri­bució equi­li­brada de rols soci­als que trans­met El Rei Lleó? Cada anada al cinema era per als pares cons­ci­ents de la neces­si­tat de for­mar els seus fills amb una nova dosi de satis­facció: d’una tacada, lleure dis­tret i lliçó de prin­ci­pis. Què més es podia dema­nar? Ja per a gene­ra­ci­ons ante­ri­ors havia estat la millor màquina de pro­ducció d’uns certs rols que ara, però, sem­blen superats: la prin­cesa res­ca­tada pel príncep valent, o la victòria del bé sobre el mal en forma de negra bruixa vençuda per la blanca presència de la fada.

Pas­sat el temps i can­vi­ats els mis­sat­ges domi­nants, es pot dir que Dis­ney es manté en la mateixa tònica. Comen­cen a aparèixer heroïnes impen­sa­bles, colors de pell mai vis­tos en els pro­ta­go­nis­tes i ori­en­ta­ci­ons sexu­als que alguns diuen que es poden remun­tar fins i tot als cos­sos tro­bats a Ata­pu­erca. Així, i vis­tos els can­vis, la pre­gunta que cal fer-se és si es tracta de la trans­missió de valors o de la con­veniència comer­cial de l’empresa i de quina reper­cussió té sobre la qua­li­tat de les pel·lícules i la con­sistència dels mis­sat­ges.

És ben cone­gut que l’únic Iron Man cine­ma­togràfic que està a l’altura del còmic en què s’ins­pira és el pri­mer. Jus­ta­ment el que no va pro­duir Dis­ney. També s’acu­mu­len les crítiques res­pecte de les noves pel·lícules que inten­ten allar­gar fins a l’exte­nu­ació la saga de Star Wars. Pul­si­ons eda­tis­tes o filo­fe­mi­nis­tes encai­xa­des amb calçador en detri­ment dels mis­sat­ges pro­funds i per­ma­nents de les històries ori­gi­nals. Per­so­nat­ges que han de cobrir tot l’espec­tre de colors de pell per acon­ten­tar mino­ries (o majo­ries) que abans no s’havien visu­a­lit­zat a la pan­ta­lla, o que, si ho feien, no con­tribuïen a una imatge posi­tiva de les seves comu­ni­tats o grups.

Però no TAN sols a Dis­ney s’ha produït aquest canvi on la com­pren­si­ble neces­si­tat de man­te­nir i incre­men­tar la recap­tació a la taqui­lla està pagant un preu en relació amb la funció essen­cial que el cinema té en la trans­missió dels codis cul­tu­rals i valors d’una soci­e­tat. Ara Ama­zon ha com­prat Metro Goldwyn Mayer, i a causa d’ aquest canvi hom s’albira que pot pas­sar qual­se­vol cosa amb l’agent 007. Segur que com li ha pas­sat a la Sire­neta, por can­viar de sexe, de color de pell, o d’ori­en­tació sexual, no sigui que una dona negra bise­xual –també serà grossa, per fer feliç la minis­tra d’Igual­tat?– se senti menys­tin­guda, dis­cri­mi­nada i invi­si­bi­lit­zada, el que vol dir que no emet el mis­satge de valors del nos­tre temps. Ja hem vist com fins i tot Beyoncé ha hagut de can­viar la lle­tra d’una cançó perquè emprava un terme mèdic refe­rent a una dis­ca­pa­ci­tat neu­rològica en el sen­tit metafòric que des de sem­pre cir­cula en el llen­guatge vul­gar. La mateixa com­pa­nyia que com­pra una pro­duc­tora de cinema per eme­tre mis­sat­ges de cor­recció aquests dies ha estat mul­tada per sub­con­trac­tar els seus trans­por­tis­tes per tal de rebai­xar-ne el cost, sense recor­dar les con­di­ci­ons de pre­ca­ri­e­tat a què sot­me­tia els tre­ba­lla­dors que, amb samar­reta i fur­go­neta reto­lada amb el nom de l’empresa, no tenia direc­ta­ment en nòmina. Hipo­cre­sia empre­sa­rial i hipo­cre­sia artística que sem­blen anar de bra­cet de manera cada cop més evi­dent. I no sols en les grans com­pa­nyies, sinó també entre els artis­tes que les nodrei­xen.

La ico­noclàstia de Rosa­lia és tan petita com la de Bezos, i en canvi pel seu grau de trans­gressió, els artis­tes dels anys vui­tanta ara pro­ba­ble­ment serien vícti­mes de la can­cel·lació a què la massa, a través de les xar­xes soci­als, sot­met el dis­cre­pant. La fórmula és trans­gre­dir en allò que es per­met trans­gre­dir, que és tant com dir que no es pot anar con­tra cor­rent. Trans­gres­sor hau­ria estat veure Colau en una festa al cos­tat de Rafael, i no de la mà dels can­di­dats a esclaus de les grans com­pa­nyies far­macèuti­ques. Però pro­ba­ble­ment fins i tot això que dic pot ser ana­tema. Espe­rem que passi des­a­per­ce­but en aquest mes d’agost en què ens van orde­nar abai­xar l’aire con­di­ci­o­nat.