Opinió

Tribuna

Un sol poble?

“Vam sentir-nos units fins aquell 27 d’octubre del 2017. I... el retorn a la diversitat es va fer lloc ben de pressa.

Vivim esma­per­duts assis­tint a les bara­lles entre els grups i par­tits polítics cata­la­nis­tes, siguin o no siguin inde­pen­den­tis­tes. No tenim memòria. O pot­ser la gent que s’esglaia i crida i insulta per Twit­ter, i alguns per Face­book, és molt jovençana i no va viure l’època Pujol. Si Pujol era La Cata­lu­nya! Del cata­la­nisme polític i ideològic, aquell per­dut amb una guerra de tres anys que encara s’arros­sega. Com podia ser que hi hagués gent tan cata­lana i alhora tan dolenta, traïdora, boti­flera, espa­nyo­lista que no votava Pujol, sinó altres opci­ons? Sobre­tot n’hi havia que vota­ven els soci­a­lis­tes, espa­nyols de mena!

Només en arri­bar el pre­si­dent Mara­gall van ini­ciar una bai­xada de to. Ja no eren boti­flers. Només anti­ca­ta­la­nis­tes. O pot­ser ni això. En Mara­gall tenia el cata­la­nisme a prova de bomba, amb la corona d’ aquells Jocs Olímpics, amb els honors acadèmics que va obte­nir pel món. Pas­qual Mara­gall va acce­dir a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat dins una aure­ola de glòria. I d’amor , diria, del poble català. Ja no eres tan traïdor a la pàtria si vota­ves Mara­gall. I Mara­gall, amb ERC i Ini­ci­a­tiva, va redac­tar un nou esta­tut, que fou votat per la majo­ria dels cata­lans. Si us plau! Gent que us sabeu cata­lana, no fem el ruc! No pen­sem que es pot resis­tir una uni­tat entre totes les opci­ons polítiques, econòmiques, ideològiques. La uni­tat s’ obté quan, per damunt de les diver­ses opci­ons, n’ hi ha una que les ofega totes i s’alça indes­truc­ti­ble. Que és capaç de fer una agru­pació de tota la ciu­ta­da­nia amb una fita comuna, per damunt de totes les altres. El setem­bre del 2015 vam acon­se­guir aquest con­sens. El món que volia un estat català inde­pen­dent, dins d’ Europa, va fer la pro­esa de pre­sen­tar-se sense sigles. Només un eslògan “Junts pel Sí”, damunt un fons verd, (no vol­dria que ningú se sentís al·ludit). Hi havia un sol desig: la inde­pendència. Era el deure ine­lu­di­ble d’aque­lla agru­pació que obtingué a les elec­ci­ons cata­la­nes el 47,80% dels vots, comp­tant-hi la CUP i tot. I 72 dipu­tats, la majo­ria del Par­la­ment de Cata­lu­nya.

La victòria, aigua­lida pels comen­ta­ris raci­o­nals (?) d’Anto­nio Baños, tenia una labor i un ter­mini: referèndum i 18 mesos. Bé, es passà quasi un any i mig de ter­mini. Aquell 1 d’ Octu­bre del 2017, quan després de rifar-nos de l’espa­nyo­lisme en pes vam treure les urnes i el cens uni­ver­sal. I vam acon­se­guir prou tècnics informàtics per repa­rar cons­tant­ment la cai­guda del sis­tema produït a cada taula de votació. Vam rebre, junts. Ens vam alçar superbs, amb coratge, damunt una colla de sal­vat­ges amb uni­forme i cascs. I amb qua­tre por­res a cada mà. Que com a guer­rers medi­e­vals es van llançar damunt cada pape­reta , amb cop de porra va, cop de porra ve. Havíem gua­nyat un referèndum de 2,045 mili­ons de votants per un 90,18% de sís.

“Sí, vull la inde­pendència del meu poble amb un estat lliure unit a Europa i allu­nyat d’aquesta Spain que ens per­se­gueix des d’aquell 1714, i una mica abans, en aque­lla Guerra dels Sega­dors, quan gosà sal­tar-se les lleis cata­la­nes i el rei envià l’ exèrcit damunt el Prin­ci­pat i tots els PPCC per no atu­rar-se fins a Sal­ses. Una Spain que, el 1714, va voler esbor­rar un estat d’ori­gen Medi­e­val, exis­tent com a lliure des del 985. Amb ins­ti­tu­ci­ons que es van esten­dre fins a aquell 1714. Que volgué esbor­rar la llen­gua cata­lana, exis­tent de mil anys enrere. Amb decrets de nova planta. Que clau­surà la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, que anul·là la ins­ti­tució exis­tent des de Jaume I, el segle XIII, el Con­sell de Cent. Que eli­minà una ins­ti­tució de govern exis­tent des del XIV, la Dipu­tació del Gene­ral o Gene­ra­li­tat. Un sí rotund a aque­lla república del 1931 al 1939, quan un exèrcit es cruspí, amb pre­sons ple­nes, exe­cu­ci­ons incomp­ta­bles, els repu­bli­cans.

Un Sí a dir adeu-siau a aquell Estat-Mons­ter que, com tres més al con­ti­nent, s’havia dedi­cat a enter­rar els vells països per a alçar reial­mes, amb sobi­ra­nies de Bor­bons i Àustries, que van apro­piar-se d’un antic con­ti­nent ple de pobles diver­sos. Fins aquí, vam sen­tir-nos uns. Tots ple­gats cons­truiríem el nos­tre país ender­ro­cat, i el faríem fort, potent, amb poder propi, amb la llen­gua i els cos­tums, tra­di­ci­ons i una antiga deu d’aspec­tes musi­cals que ja es can­ta­ven al 1300 en uns cants de pere­grins, reser­vats al Lli­bre Roig de Mont­ser­rat. Refaríem les ins­ti­tu­ci­ons, pas­sa­des per la moder­ni­tat. No hauríem de dema­nar permís per fer les nos­tres lleis cul­tu­rals, econòmiques, tra­di­ci­o­nals i noves. Per par­lar la nos­tra llen­gua. Vam sen­tir-nos units fins aquell 27 d’octu­bre del 2017. I...el retorn a la diver­si­tat es va fer lloc ben de pressa. No érem un sol poble, renoi! I, a mesura que s’ allu­nyava la pos­si­bi­li­tat de crear un estat repu­blicà lliure, ens retornàvem a reconèixer diver­sos.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia