Ecofeminisme i reciclatge

Des de fa temps, mol­tes dones eco­lo­gis­tes inten­ten cons­ci­en­ciar la població dels pro­ble­mes que com­por­ten les polítiques de glo­ba­lit­zació, que són un fracàs evi­dent (han gene­rat més desi­gual­tat, l’acce­le­ració del canvi climàtic i un excés de resi­dus no bio­de­gra­da­bles que fa fere­dat). Algu­nes d’aques­tes dones són artis­tes –pin­to­res, escul­to­res, escrip­to­res– que dedi­quen molts esforços a denun­ciar les con­seqüències dels mals hàbits a què ens ha acos­tu­mat la glo­ba­lit­zació i que mal­me­ten el pla­neta. Estic lle­gint un lli­bre ree­di­tat fa pocs mesos, Eco­fe­mi­nismo, de Van­dana Shiva i María Mies. Un lli­bre que mos­tra com algu­nes visi­ons hegemòniques són inca­pa­ces de plan­te­jar la neces­si­tat d’intro­duir els límits ecològics en àmbits que la nos­tra soci­e­tat con­si­dera “clau”, com ara l’eco­no­mia, la ciència o el progrés.

L’aspecte més interes­sant de tota aquesta anàlisi és que les dones podem donar res­pos­tes més encer­ta­des als pro­ble­mes actu­als, tant medi­am­bi­en­tals com econòmics, en bona part perquè la des­trucció ecològica cons­ti­tu­eix un dels traços cons­ti­tu­tius de la nos­tra vida diària, el man­te­ni­ment de la qual recau sovint –massa sovint– en la nos­tra res­pon­sa­bi­li­tat. Aquesta idea d’eco­fe­mi­nisme –el nom no m’agrada gaire– vol posar cara a un cor­rent de pen­sa­ment i a un movi­ment social que relliga l’eco­lo­gisme i el femi­nisme; es tracta d’una filo­so­fia i d’una pràctica acti­vista que defensa que el model econòmic i cul­tu­ral occi­den­tal “es va cons­ti­tuir i es manté mit­jançant la colo­nit­zació de les dones, dels pobles estran­gers, de les seves ter­res i de la natu­ra­lesa”. És a dir, un model de crei­xe­ment extor­si­o­na­dor que es basa en la sub­or­di­nació de la natu­ra­lesa (de la mare terra) a un poder que explota el pla­neta i vol sot­me­tre tot­hom a l’exigència d’acu­mu­lar; un model que retrata prou bé l’eco­no­mia i la política glo­bal.

No sé si us res­sona, però, men­tre veiem com el mono­tema mediàtic ha pas­sat de la pandèmia al canvi climàtic, tor­nem a sen­tir fra­ses de l’estil “Hem de seguir crei­xent” o “La gent neces­si­tava volar lluny” o “Cal tor­nar a la nor­ma­li­tat”, que res­po­nen a un para­digma econòmic incom­pa­ti­ble amb el d’un món sos­te­ni­ble i just. Créixer cap a on? No podem estar bé sense haver d’anar tan lluny? De quina nor­ma­li­tat par­lem? Fa poques dècades, abans de l’expansió dels grans hiper­mer­cats, les boti­gues embo­li­ca­ven els vege­tals, la carn o fins i tot el peix amb paper, i tot­hom ho veia d’allò més nor­mal. Avui dia, abso­lu­ta­ment tot està enva­sat, fins al punt que podem tro­bar taron­ges pela­des emba­la­des amb por­ex­pan i plàstic per a cli­ents man­dro­sos. És tan còmic com patètic. Hi ha milers d’exem­ples d’aquesta eco­no­mia erràtica (gra­nes de gira-sol “bio” de la Xina que podem com­prar a Europa, vols en avió a l’Àfrica o viat­ges en AVE de Madrid a BCN que sur­ten més barats que anar en un roda­lies de qual­se­vol ciu­tat cata­lana a Bar­ce­lona, transatlàntics que trans­por­ten escom­bra­ries cap a països recep­tors de dei­xa­lles...). En el nos­tre cas, ni les polítiques euro­pees ni les del país no aju­den gaire.

A tall d’exem­ple: la pro­hi­bició del reci­clatge de cai­xes d’emba­latge o la gratuïtat d’algu­nes auto­pis­tes com l’AP-7 sense apli­car cap mena de fil­tre que dife­renciï entre ciu­ta­dans usu­a­ris i un trans­port inter­na­ci­o­nal que fa negoci (les des­pe­ses de man­te­ni­ment que gene­rin aques­tes empre­ses les paga­rem tots els ciu­ta­dans del país, i en pati­rem els col·lapses). Es podia haver pen­sat en inver­tir el paga­ment en la ins­tal·lació de pla­ques solars a les mit­ja­nes d’auto­pista. En molts casos, la laxi­tud amb què es trac­ten aquests temes incen­tiva l’inci­visme en ciu­ta­dans sense consciència ecològica.

Sé que no és fàcil pren­dre mesu­res, però sem­bla que l’excés de popu­lisme pre­do­mina en la política actual. Sento, a més, alguns polítics “de tota la vida” que cri­ti­quen una “bur­ge­sia cata­lana” que ja ni exis­teix. Podem par­lar d’una classe política que s’ha aco­mo­dat i s’escuda amb llis­tes tan­ca­des? O d’una classe mit­jana en recessió que ho ha de pagar tot? De ciu­ta­dans empo­brits que, majo­ritària­ment, acos­tu­men a ser dones? L’“eco­fe­mi­nisme” també va d’això. Davant dels rep­tes actu­als, hem de saber crear xar­xes que pro­piciïn un canvi d’hàbits real, aquí i arreu.