L’espera

“Només nosal­tres espe­rem encara, amb una espera de tots els temps, la de les dones de tots els temps, de tots els llocs del món: l’espera dels homes tor­nant de la guerra”, va escriure Mar­gue­rite Duras men­tre espe­rava que el seu marit, Robert Antelme, tornés dels camps de con­cen­tració nazis: ell va tor­nar. Aquesta cita, extreta d’El dolor, es fa pre­sent al docu­men­tal Canción para una dama en la som­bra (títol man­lle­vat del d’un poema de Paul Celan, que va pen­sar com escriure poe­sia després d’Auschwitz), amb el qual Caro­lina Astu­di­llo reprèn i resig­ni­fica el mite de Penélope: la “dona a l’ombra” és Sole­dat Tar­tera, des­ti­natària de les car­tes que, pri­mer des del front i després un cop exi­liat a França, va adreçar Armand Pueyo Jor­net, assas­si­nat al camp de Gusen l’any 1941. La seva família, però, no va tenir-ne constància ofi­cial per part d’Ale­ma­nya fins al 1952: una llarga i dolo­rosa espera inútil. Com la d’altres dones que seguei­xen espe­rant.

Aques­tes car­tes, ple­nes d’amor, són dites men­tre es mos­tren foto­gra­fies dels Pueyo i Tar­tera, però, per con­trast, també imat­ges de films ama­teurs de famílies benes­tants de l’època: els ven­ce­dors de la Guerra Civil. I l’espera de Sole­dat Tar­tera es rela­ci­ona amb la d’altres Penèlopes for­mant-hi un cor en aquest film que, després de d’exhi­bir-se en diver­sos fes­ti­vals, espe­rem que es vagi fent visi­ble. Tan­ma­teix, tre­ba­llant per la memòria històrica, Astu­di­llo (xilena esta­blerta a Bar­ce­lona) no només parla de les Penélopes. El seu pri­mer llarg docu­men­tal, “El gran vuelo”, busca les emprem­tes de la ger­mana d’Armand, Clara Pueyo, acti­vista repu­bli­cana i llui­ta­dora anti­fran­quista des­a­pa­re­guda després d’esca­par-se de la presó de les Corts el juny de 1943. Un enigma.