Peter Pan i tu

De vega­des somies que et des­per­tes, arri­bes al País de Mai Més i et pas­ses per la pedra Peter Pan. T’observo els pòmuls i les mans: t’emmar­ca­ria i m’ador­mi­ria a les teves can­to­na­des. Som en Mur­ray i la Johans­son a Lost in trans­la­tion: la impos­si­bi­li­tat d’anar més enllà. I aquí rau el pri­vi­legi. Pal­pes una cadira metàl·lica com ama­nya­ga­ries una pell jove, els botons d’una taula de DJ o el meu bar­ret si fos el cas. Amb l’elegància d’un felí quan obre els ulls, fas esti­ra­ments amb les mans recol­za­des en un tam­bo­ret i l’esquena arque­jada, i tor­nes a pro­vo­car sis­mes i cal­ces a terra. Estàs rabiós i en tens motius: dius que et sents el rei del poli­glam –poli­go­ner gla­murós–, i con­fes­ses que de jove vas aparèixer en una pel·lícula de Bigas Luna. Enfi­les un dis­curs incon­nex però abis­sal: vols un pro­grama que es digui Tu tara me suena, perquè avui qui no té un all té una ceba. I qui no té res i viu en lli­ber­tat sem­pre topa amb qui prova d’amar­gar-li l’existència bus­cant-li tares ine­xis­tents, com la merda aque­lla de les teràpies repa­ra­do­res per curar l’homo­se­xu­a­li­tat. Por­tes les tor­ra­de­tes amb anxo­ves en forma de llaç, i et dic: “Molt mama­ble, gràcies.” Tu, lúcid com una gui­lla enmig de la car­re­tera a hores peti­tes, escol­tes la M que poca gent detecta. La M, la lle­tra l’ori­gen gràfic de la qual és un jeroglífic egipci per repre­sen­tar la mar. Tens un cos balla­ble, rítmic, elèctric, que con­trasta amb el punt mort men­tal de molta penya: “I hate peo­ple”, can­tes en veu baixa i els ulls en blanc. Segueix així, Musa, dona’m teca que en faré un poema dis­pers. No mar­xis, encara: junts cre­a­rem una banda de jazz.