Pescaclics

Que els lingüistes man­tin­guin la calma. L’expressió usada és una tra­ducció en estat embri­o­nari d’allò que en comu­ni­cació conei­xem com a click­bait en la seva gènesi.

No vull aquí allar­gar-me sobre l’impacte i els usos periodístics que fem de les xar­xes soci­als. Em fas­cina, això sí, aquest tomb o gir de guió que ha fet el peri­o­disme més urgent. Abans ens deien a la UAB, al plis­tocè, que no hi havia res més impor­tant, pot­ser només la nos­tra vida, que dei­xar clar en el titu­lar d’una notícia i en el subtítol què coi havia pas­sat. “Un acci­dent mata dos con­duc­tors a Reus”, per exem­ple. Però ara la cosa seria “des­co­breix la tragèdia mor­tal del dia”, “vídeo san­gui­nari d’un xoc de trànsit” o “fast and furi­ous a Reus”. El pobre lec­tor que va pas­sant notícies amunt i avall del mòbil no té ni la més remota idea de què ha succeït lle­gint els titu­lars. Està atra­pat en una xarxa, mai més ben dit, en què només esbri­narà què collons, amb perdó, ha pas­sat si és prou incons­ci­ent per fer un clic i obrir la notícia.

Però ja veu­rem si d’aquesta manera arriba al conei­xe­ment final dels fets, que hau­ria de ser la tasca dels mit­jans de comu­ni­cació. És pro­ba­ble que abans de veure cap vídeo, foto o lle­gir una infor­mació més o menys acu­rada apa­re­guin obs­ta­cles ines­pe­rats en el camí. Anun­cis que s’obren de manera abrupta; mis­te­ri­o­sos inter­ro­gants sobre un estrany feno­men ano­me­nat cookies; peti­ci­ons for­mals o infor­mals de subs­cripció diària, men­sual, anual o perpètua del mitjà en qüestió; una cosa ano­me­nada anti­vi­rus que comença a fer pam­pa­llu­gues de color ver­mell intens, o l’apa­rició d’enllaços a indrets molt llu­nyans al lloc de l’acci­dent.

Final­ment acon­se­guim que el nos­tre clic acce­deixi a la notícia en qüestió, 12 línies mal comp­ta­des sense citar ningú i escri­tes en 30 segons per asso­lir el dubtós honor de ser el pri­mer a Twit­ter. Això sí, milers i milers d’incauts cli­cant. Ben­vin­guts al futur.