Síndrome postvacacio-nal

La tor­nada a la rutina labo­ral i edu­ca­tiva ha tor­nat a treure a la con­versa pública allò de la síndrome post­va­ca­ci­o­nal. Diuen els experts que no és ben bé una malal­tia, sinó que es tracta d’un “tras­torn adap­ta­tiu” que té un de cada tres tre­ba­lla­dors a l’hora d’aca­bar les vacan­ces i posar-se a pen­car. També expli­quen els matei­xos savis que la podrem reconèixer per les sen­sa­ci­ons de manca d’ener­gia, de manca de moti­vació i de tris­tesa. Fa pocs dies sor­tien a la tele­visió pública un parell de psicòlegs expli­cant com s’hau­ria de superar aquest duríssim escull vital a par­tir d’una incor­po­ració gra­dual a les res­pon­sa­bi­li­tats: a poc a poc i bona lle­tra. “Tor­nem de les vacan­ces i comen­cem a tre­ba­llar com si no hagués pas­sat res. Això no és del tot salu­da­ble”, expli­cava una col·legi­ada. La tra­dició catòlica ens havia incul­cat que tal cosa tenia un altre nom i que era un dels set pecats capi­tals. Se’n deia “man­dra” o “peresa” i nos­tro­se­nyor ens cas­ti­ga­ria ben fort si no érem capaços de sobre­po­sar-nos-hi. Hem anat d’un extrem a l’altre: de ser-ne els prin­ci­pals cul­pa­bles com a peca­dors, pas­sem al paper de vícti­mes inde­fen­ses. Ara tenim un tras­torn que mereix com­passió i com­prensió. A diferència dels peca­dors o cul­pa­bles, les vícti­mes no poden ser qüesti­o­na­des. Dani­ele Gigli­oli, pro­fes­sor de lite­ra­tura com­pa­rada de la Uni­ver­si­tat de Bèrgam, va publi­car l’any 2014 un assaig titu­lat Crítica de la víctima, en el qual explica que asso­lir el paper de víctima dona pres­tigi, reco­nei­xe­ment i blinda con­tra qual­se­vol crítica o dubte. “Com podria ser la víctima cul­pa­ble o res­pon­sa­ble d’alguna cosa?”, es pre­gunta. Recrear-nos dramàtica­ment, amb planys i brams, en una pulsió que tots sen­tim d’una manera o altra –la de voler con­ti­nuar amb l’hora del pati– no sé fins a quin punt ajuda els indi­vi­dus adults quan es tracta de tirar enda­vant amb la nos­tra existència.