Convulsió

El curs polític comença avui, amb permís de la Diada i l’1-O, i molts ja es pre­gun­ten què s’hi farà, a la cam­bra, tenint en compte la pro­xi­mi­tat d’elec­ci­ons –aquest cop toca muni­ci­pals–. Algu­nes veus ja apun­ten que la cam­bra es con­ver­tirà, el que resta fins al maig de l’any que ve, en un apa­ra­dor d’alcal­da­bles i en una nova lluita cos a cos entre Junts i ERC per mar­car per­fil davant la nova cita amb les urnes. I si encara no ho està, de blo­que­jat, el Par­la­ment, pot­ser no serà final­ment Borràs qui hagi pre­mut el fre, sinó, para­do­xal­ment, els matei­xos par­tits polítics davant la cam­pa­nya als ajun­ta­ments i, recor­dem-ho, també al Congrés al cap de pocs mesos. I tot això, amb una pre­sidència en fun­ci­ons, amb Junts sense posar-hi subs­ti­tut, ERC sense moure fitxa bus­cant el cen­tre i la prudència, el PSC inflant-se i la taula de diàleg muda. Que una cita a les urnes ben pròxima en el calen­dari, al bell mig també d’una emergència climàtica, seque­res a tota Europa, incen­dis, pedre­ga­des, tem­pe­ra­tu­res extre­mes, tem­pes­tes, crisi energètica, inflació i guerra, doni com a resul­tat o faci albi­rar aquesta acció política hau­ria de fer refle­xi­o­nar els seus pro­ta­go­nis­tes sobre el nivell en què han dei­xat la política tot i els mesos con­vul­sos que venen. Con­vulsió per ina­nició.