Tots els ulls posats en Musharraf

L’assas­si­nat de Bena­zir Bhutto deixa el Pakis­tan en una situ­ació impos­si­ble. S’ha esvaït tota espe­rança d’esta­bi­li­tat a mitjà ter­mini per a aquesta potència nuclear, en con­flicte amb la veïna Índia i en ebu­llició cons­tant des de la seva mateixa cre­ació com a Estat inde­pen­dent, el 1947. El risc d’implosió de la feble estruc­tura admi­nis­tra­tiva, política i mili­tar del Pakis­tan ha de ser motiu de pre­o­cu­pació per a tot­hom. Nova­ment estem davant d’un atac de l’isla­misme radi­cal i fanàtic con­tra la democràcia i el libe­ra­lisme. És l’èxit de l’Islam més pri­mi­tiu i res­sen­tit con­tra Occi­dent, que pre­fe­reix el caos a un govern mínima­ment con­sen­suat i efi­ci­ent que, per tant, hau­ria llui­tat amb més força con­tra el ter­ro­risme isla­mista. L’atemp­tat con­tra la més que pro­ba­ble gua­nya­dora de les elec­ci­ons legis­la­ti­ves del pro­per 8 de gener deixa molt tocada una estruc­tura política que neces­sita tots els reforços pos­si­bles per fer front a Al-Qaida, els tali­bans i el mateix Ossama bin Laden.

El mag­ni­cidi pakis­tanès és, pot­ser, l’atemp­tat més reei­xit d’Al-Qaida. En això els isla­mis­tes vio­lents han tor­nat a demos­trar que són capaços de mar­car l’agenda política inter­na­ci­o­nal perquè, amb la deses­ta­bi­lit­zació del Pakis­tan, Al-Qaida aplana el camí per con­ver­tir el país en la seva plaça forta, igual com ja ho són l’Afga­nis­tan i l’Iraq. L’assas­si­nat de Bhutto és també un atac en tota regla con­tra l’estratègia dels Estats Units a la regió. Per això tots els ulls estan ara posats en el pre­si­dent, Per­vez Mus­har­raf.

Bhutto i l’actual pre­si­dent havien pac­tat com­par­tir el poder després de les elec­ci­ons, en un gest obli­gat per Was­hing­ton, davant la impotència del règim mili­tar de Mus­har­raf de man­te­nir a rat­lla els tali­bans. És pro­ba­ble que el dic­ta­dor que va acce­dir al poder a través d’un cop d’Estat i que pre­te­nia ara legi­ti­mar-se a través de les urnes i del pacte amb la seva exri­val torni a impo­sar el govern mili­tar, com tan­tes vega­des ha pas­sat en la història política del Pakis­tan. Bhutto estava lluny de ser una política exem­plar i se l’havia acu­sat en mol­tes oca­si­ons de cor­rupció, però en aquests moments era l’única capaç d’ofe­rir el lide­ratge carismàtic i els valors democràtics que tanta falta fan al Pakis­tan.