Dalí, segrestat

Demano calma a la Fun­dació Gala-Sal­va­dor Dalí, no sigui que jo mateix acabi en un jut­jat per apro­pi­ació inde­guda del nom i la figura de l’uni­ver­sal artista. Podríem citar petits exem­ples, però par­la­rem d’un cas para­digmàtic de com vol con­tro­lar, i no pre­ci­sa­ment en el bon sen­tit de la paraula, la fun­dació, amb la infanta Cris­tina ben col·locada a dins, el lle­gat de Dalí.

En podeu dir mono­poli o dic­ta­dura. I heus aquí la para­doxa. Con­tra la lli­ber­tat artística! Par­lem d’un dels homes més lliu­res de la història de la pin­tura. L’uni­vers infi­nit de “l’últim geni”, com va titu­lar encer­ta­da­ment La Van­guar­dia el dia que ens va dei­xar, no és pri­vat, encara que així ho desit­gin qua­tre senyors o mece­nes amb gran for­tuna. Això ve a tomb pel penúltim ridícul d’aquesta taula rodona. Mary Har­ron (direc­tora) i Ben Kings­ley (actor), que aquests sí que són artis­tes, no com els citats prèvia­ment, han fet un film sobre Dalí, Dali­land. Però, ep, hi ha un pro­blema. Gravíssim! Aca­ba­rem tots a qual­se­vol tri­bu­nal dels drets humans mun­dial. Resulta que la fun­dació no ha pogut, citant lite­ral­ment, “visi­o­nar prèvia­ment el film i exer­cir les seves fun­ci­ons en tant que res­pon­sa­ble de pro­te­gir l’obra i la imatge del pin­tor”.

Poques vega­des, segu­ra­ment des de la meva lec­tura d’Orwell, havia vist un eufe­misme tan des­ca­rat per exi­gir una cen­sura prèvia. Els matei­xos que han de vet­llar per l’obra d’un dels artis­tes més lliu­res de tots els temps dema­nen “visi­o­nar prèvia­ment” un film. Per aca­bar-ho d’ado­bar, ame­na­cen d’exer­cir acci­ons legals con­tra els pro­duc­tors d’una pel·lícula que segu­ra­ment farà més pel conei­xe­ment inter­na­ci­o­nal de l’artista que mol­tes de les acci­ons de la mateixa fun­dació.

Ima­gi­neu Kings­ley, en la famosa Gandhi, sent deman­dat pels hereus del pen­sa­dor i líder indi després de reco­llir l’Oscar. Ens hem tor­nat bojos.