Bebès d’oferta

M’expli­quen una història que em fa dei­xar el plat d’oli­ves a mit­ges i esco­pir el dar­rer glop de cer­vesa dins la copa. Una dona, ende­ri­ada en ser mare, ha pro­vat tots els camins haguts i per haver per poder que­dar emba­ras­sada. No té èxit però no es resigna a l’impos­si­ble biològic. Recorre a una clínica de repro­ducció assis­tida. La por­ten a una sala on no només hi ha dese­nes de pots amb esperma per ser injec­tats a l’úter de les futu­res mares il·lusi­o­na­des, sinó que hi ha pres­tat­ge­ries ple­nes de con­ser­ves amb embri­ons con­ge­lats, ja for­mats, fills d’un altre home i d’una altra dona, que li poden implan­tar perquè ella, sim­ple­ment, faci de con­ti­nent i el fetus es desen­vo­lupi fins al final de l’embaràs. A la dona, el preu li sem­bla exces­siu i pre­gunta si hi ha una enèsima opció més econòmica. Els del cen­tre li diuen que i tant, que no s’amoïni, que tenen bebès d’oferta, uns embri­ons que fa molt de temps que estan con­ge­lats i que sur­ten més bé de preu que els altres –con­ge­lats a 196 graus sota zero i con­ser­vats més de cinc anys, o de deu o dels que sigui–. Com qui guarda una ham­bur­guesa al con­ge­la­dor i al cap d’un any la llença a les escom­bra­ries perquè més que con­ge­lada, aque­lla carn s’ha malmès i té mal aspecte i ja no sem­bla una ham­bur­guesa sinó una peça d’art modern putre­facte. Cal­dria equi­li­brar les llums i les ombres de la repro­ducció assis­tida –un gran negoci que de vega­des la caga i molt, com en els casos de cre­ua­ment d’embri­ons o de dones fecun­da­des amb l’esperma del seu propi metge–, perquè l’espècie humana ja està prou tarada com per jugar a ser déus i a sobre rega­te­jar amb el preu d’una per­sona.