I ara?

En un exer­cici ja sis­te­ma­tit­zat i, per què no dir-ho?, un pèl frívol, avui mol­tes de les anàlisis sobre la Diada es faran amb el pilot automàtic posat. Han estat més, menys o si fa no fa els matei­xos que l’any pas­sat, i a par­tir d’aquí sen­ti­rem par­lar de manera retòrica d’un movi­ment que va de bai­xada o, per con­tra, que resis­teix de manera heroica davant les mol­tes adver­si­tats. I així, ens hi podríem arri­bar a pas­sar una vida. Passa, però, que el relat no es pot esti­rar eter­na­ment, i aquest Onze de Setem­bre ha evi­den­ciat, sobre­tot pel clima i el con­text polític que l’ha pre­ce­dit, que l’inde­pen­den­tisme es troba en una cruïlla. Més d’hora que tard haurà de deci­dir per on tira, però pri­mer hau­ria d’acla­rir-se amb si mateix.

És cert que els cicles històrics que per­se­guei­xen un canvi de l’statu quo reg­nant, i aquest ho és, dema­nen paciència i, sobre­tot, temps. Però ja han pas­sat cinc anys de l’1-O, que no és pas poc, i la sen­sació gene­ral ja no és que el procés ha entrat en una fase de paràlisi, sinó que en alguns àmbits hi ha hagut un cert retrocés. De fet, la seva victòria pot­ser més llo­re­jada des d’ales­ho­res, la majo­ria del 52% al Par­la­ment, ja veiem com li cou. Cal, doncs, obrir una nova etapa, sí, perquè tot i que el movi­ment està lluny d’haver per­dut vigència, les últi­mes Dia­des són també una mos­tra més que cal refor­mu­lar coses. Perquè el car­rer no pot seguir sent pràcti­ca­ment l’únic gran motor que pro­por­ci­ona aire al movi­ment, com passa ara, per la deriva d’un front ins­ti­tu­ci­o­nal que fa aigües per tot arreu i que va a crisi gai­rebé diària. Calen obrir-ne de nous i repen­sar les for­mes per expres­sar, i fer visi­ble, la lluita en curs. Una nova estratègia, en defi­ni­tiva. La pre­gunta que ve a con­ti­nu­ació és, i quina ha de ser exac­ta­ment? Als par­tits i soci­e­tat civil orga­nit­zada els cor­res­pon tro­bar la res­posta, amb madu­resa, sere­nor i la valen­tia per reconèixer, i dir, que el pas­sat és això, un lle­gat, però no pot ser una hipo­teca que ho con­di­ci­oni, i freni, tot. I sí, quan es diu això també par­lem de lide­rat­ges, és clar.