Un home a l’ombra

Fins i tot quan par­lem de lli­bres, a les dones a vega­des ens agafa per dir alguna cosa dels marits. En una con­versa amb Dolors Udina a propòsit de la seva tra­ducció dels dia­ris de Vir­gi­nia Woolf, l’atenció se’ns va des­viar breu­ment cap a la figura de Leo­nard Woolf, l’home boirós, quasi bé esbor­rat, que la va acom­pa­nyar i enco­rat­jar en el procés d’esde­ve­nir la gran escrip­tora que arri­ba­ria a ser, i el res­pon­sa­ble, molts anys després, de la selecció del diari que ha traduït Udina per a Viena, dife­rent de la que, amb un cri­teri no con­di­ci­o­nat pels escrúpols que podia sen­tir un marit davant cer­tes reve­la­ci­ons, ha publi­cat Club Edi­tor. Parlàvem de Leo­nard Woolf, doncs, com d’un home tirant a gris que, així i tot, ens mereix més estima que John Midd­le­ton Murry, el com­pany pre­su­mit de Kat­he­rine Mans­fi­eld, sem­pre absent excepte en el pen­sa­ment d’ella, tan sola, i com que la con­fiança és sovint més atre­vida que la ignorància, se’m va acu­dir com­pa­rar Leo­nard amb Fred, el marit absort en els seus mots encre­uats a Breu encon­tre, de David Lean, men­tre la dona viu la gran aven­tura de la seva vida. Des­ti­nat a tenir un paper acces­sori en la pel·lícula, com a imatge de la rutina enfront de l’exal­tació amo­rosa, és de fet el dipo­si­tari de la nar­ració sen­cera, en forma de con­fessió ima­ginària que ella li adreça. Just al final, aquest home insig­ni­fi­cant és l’únic que la comprèn, encara que sigui per afer­rar-la al seu cos­tat. “Has estat molt lluny, però que bé que hagis tor­nat”, li diu, i és com si ho hagués sabut tot, el temps breu que va durar. Hi ha dones fabu­lo­ses que agra­ei­xen un bon home a l’ombra.