El gran assalt dels NFT

El Moma de Nova York és el museu que talla el bacallà des del final de la Segona Guerra Mun­dial, quan París va que­dar defi­ni­ti­va­ment des­tro­nada de la capi­ta­li­tat mun­dial de l’art. Vull dir que, si el Moma fa un pet, la resta de museus cor­ren a olo­rar-lo i fan d’eco. És un gran museu, una cosa no treu l’altra, amb un fun­ci­o­na­ment molt dife­rent al dels nos­tres, ja que es finança amb el mece­natge pri­vat, allò tan ame­ricà que als ultra­rics els va la mar de bé per nete­jar-se soci­al­ment la imatge i pas­sar a la poste­ri­tat com un sant baró. Tota aquesta paràgraf llarg previ ve al cas perquè el Moma ha anun­ciat que sub­has­tarà una bona colla d’obres dels seus fons, picas­sos inclo­sos, que té tela, per inver­tir en NFT, l’últim crit de l’art digi­tal i... de l’espe­cu­lació. Els esta­tuts del museu nova­iorquès per­me­ten fer aquest tipus d’ope­ra­ci­ons, impen­sa­bles al nos­tre país, i no deu ser perquè en temps de cri­sis les mane­res de fer de l’altre cantó de l’oceà no facin den­te­tes als polítics que tre­uen les tiso­res per reta­llar recur­sos dels equi­pa­ments públics (el con­cepte públic amb doble subrat­llat). Si aquí s’obrís la veda per renun­ciar a patri­moni que tant ha cos­tat de reu­nir podria pas­sar qual­se­vol cosa. Un dia seria per pagar el rebut de la llum i l’altra per repa­rar una humi­tat.