Pretextos

El millor pre­text el tinc entre les cames. Mira, m’ha sem­blat una manera interes­sant de cap­tar la teva atenció. M’agra­da­ves. Per fora, per dins i de cos­tat. M’agra­da­ven els teus gats, els teus ulls d’un verd màgic, les ulle­res de pasta, les arra­ca­des, els lla­vis de maduixa i el som­riure murri, però també admi­rava el teu sen­tit de l’humor i la capa­ci­tat de fer tots els papers de l’auca modu­lant la veu com et donava la gana. M’agra­dava par­lar amb tu i que mires­sis a tot arreu menys a mi. M’agra­dava com mas­te­ga­ves xiclet i el teu cami­nar des­pre­o­cu­pat. I les gui­tar­res. A cer­tes edats, cal dei­xar-se d’hòsties: noia coneix noi, s’atra­uen, s’ente­nen, riuen, i això avui ja és un èxit rotund. Fa anys que no em pro­poso la feli­ci­tat. No busco la il·lusió del prin­cipi. No em molesta la soli­tud. A relle­pa­des, t’hau­ria tret els tatu­at­ges que no et vas fer mai. Farta de seduc­tors de fireta, jo també volia pren­dre la ini­ci­a­tiva. Sé que ens vàrem conèixer en un moment catastròfic, en què els fan­tas­mes i les pors enca­lla­ven els peus al ciment. Érem dos rock stars dalt d’un Sis-cents. Hauríem pogut can­viar de cotxe: no feia falta un Koe­nig­segg Jesko i anar a 500 per la vida. Amb un entre­mig n’hi hau­ria hagut prou. No era qüestió de temps, sinó de ganes. La capa­ci­tat de resistència de l’ésser humà no és infi­nita com el mar. I així com la paraula gili­po­lles no té tra­ducció, tam­poc té durada. Passo de que pas­sis, a ningú li agrada anar a remolc, i la frus­tració i jo no com­pa­tim mai taula. El meu buit i jo et direm una cosa, no t’ho pren­guis mala­ment: si no em volies, o no em volies com jo volia que em vol­gues­sis, qui va per­dre vas ser tu. De llarg.