A la política s’hi ve plorat

A la política s’hi ve plo­rat, entre­nat per ento­mar traïcions i amb els deu­res pro­fes­si­o­nals i emo­ci­o­nals fets. Amb les ali­an­ces inter­nes i exter­nes acor­da­des, i amb un cer­vell d’aquells que qua­li­fi­quen d’altes capa­ci­tats per can­viar en qüestió de segons les estratègies si els pac­tes s’estron­quen. Els ide­als es defen­sen als car­rers, però als ajun­ta­ments i als par­la­ments s’hi va a fer política. I fer política no es només inten­tar que aquests anhels es trans­for­min en lleis o en orde­nan­ces, que també. S’hi va a nego­ciar, a convèncer l’altre, a posar-se d’acord, a patir pel resul­tat. A tre­ba­llar.

L’alcal­dia d’una ciu­tat de més de 100.000 habi­tants no és la pre­sidència d’una escala de veïns. Mereix res­pecte. Per ser-hi cal exigència i pre­pa­ració. I per aspi­rar-hi, encara més. Que venen temps durs, diuen, i els veïns de Girona –de tots els bar­ris– viuen pro­ble­mes d’assistència social, de nete­dat, de talls de llum, d’urba­nisme mal dis­se­nyat o d’absència de car­rils bici. Del que sigui. I no poden que­dar a mercè d’impro­vi­sa­ci­ons ni de balls de can­di­dats.

Quan una alcal­dessa anun­cia que plega, la seva for­mació té l’obli­gació moral, política i gai­rebé pro­fes­si­o­nal de pre­sen­tar el relleu mas­te­gat, a punt i amb un lla­cet per fer bonic. Si Madre­nas tenia clar que no repe­tia com a can­di­data, la maquinària del seu par­tit s’havia de posar en marxa per bus­car una subs­ti­tuta o un subs­ti­tut pac­tat, amb el màxim con­sens. No obli­gar els elec­tors a viure un serial d’ara m’enfado o ara no et volem. Que l’abs­tenció està crei­xent de manera impa­ra­ble. I per arra­bas­sar vots cal un pro­ducte potent, visi­ble i que arribi, al car­rer i a les pla­ta­for­mes.

Altres for­ma­ci­ons, algu­nes de les quals tam­poc han dit clara­ment qui és el seu can­di­dat, ja aspi­ren a molt per les xar­xes. Dir que dones suport a la festa de Sant Daniel o al bàsquet de Fon­ta­jau és accep­ta­ble. Cal, però, més ambició d’imatge. En l’era dels influ­en­cers, de les grans facul­tats de rela­ci­ons públi­ques i de ciències polítiques es troba a fal­tar una revo­lució en la pre­sen­tació dels can­di­dats. Un llançar-se més a la pis­cina i no comp­tar que, com que fa temps que ets a l’Ajun­ta­ment, ja et conei­xe­ran i opta­ran per tu.

No s’hi val a donar per fet que les bara­lles inter­nes dels rivals t’afa­vo­ri­ran. Seria bo tenir polítics que es gua­nyen el càrrec, que no l’obte­nen només perquè els altres l’han per­dut. I això va per tots.