La claredat del desacord

Després dels set-cents lli­bres que diuen que s’han escrit, de deu anys ençà, sobre el “procés”, què pot dir més un humil (i no és broma) cro­nista local de múlti­ples loca­li­tats que és, des de fa cin­quanta anys (dis­pen­sin), un ser­vi­dor? Pot dir, cer­ta­ment, algu­nes coses que, curi­o­sa­ment, no recu­llen la majo­ria, o la tota­li­tat, d’aquests volums publi­cats.

Aques­tes coses no han tin­gut ressò en els grans mit­jans. Per exem­ple, el tes­ti­moni audi­o­vi­sual i escrit que ha anat for­mu­lant David Raventós, amb el seu vídeo La men­tida. El docu­men­tal de la veri­tat, estre­nat, jus­ta­ment, l’1 d’octu­bre de 2019 –després de la vaga de fam, autèntica, de més de trenta dies, el maig de 2016–, vídeo total­ment cen­su­rat pel sis­tema mediàtic català i espa­nyol, després de ser con­ve­ni­ent­ment impug­nat pels líders polítics del “procés”, ben cone­guts per Raventós des de la seva època de militància a la FNEC (Fede­ració Naci­o­nal d’Estu­di­ants de Cata­lu­nya) i que que­den ben retra­tats per aquest com­pany de viatge que ha des­mun­tat, des de dins, les mani­o­bres no pas casu­als de con­fusió, dilació i, en alguns casos, d’extorsió, que s’han produït, fins al moment pre­sent, en el camp inde­pen­den­tista.

Tot ve de molts anys i, amb el final de l’època Pujol, el 2003, els llo­ba­tons que van créixer, tot xuclant la mame­lla con­ver­gent, van tro­bar l’ocasió –en el moment d’apo­te­osi de la glo­ba­lit­zació neo­li­be­ral i d’haver per­dut momentània­ment la Gene­ra­li­tat– de girar a poc a poc el rumb cap a la inde­pendència, apro­fi­tant l’empre­nya­ment pro­gres­siu d’una soci­e­tat que ja no podia més amb els can­vis de cro­mos entre CiU, PSOE i PP. Tots els altres par­tits van haver de res­si­tuar-se, i ERC, que es rees­truc­tu­rava i s’enfor­tia, va tro­bar, també, l’ocasió –que feia temps que bus­cava– per a entrar en el joc de l’hege­mo­nia, i quan s’entra en aquest joc ja se sap que les pro­cla­mes ver­bals dis­ten molt de ser apli­ca­des en el món real.

Ara ens tro­bem aquest embull, cinc anys després d’haver estat des­no­na­des les espe­ran­ces reals de canvi polític, econòmic i social d’una gran majo­ria, que con­tem­pla atònita aquest pas de ballet –amb la retòrica habi­tual i uns des­a­cords que sem­blen pac­tats– entre una antiga Con­vergència, recon­ver­tida al radi­ca­lisme naci­o­nal, sense que l’afecti gaire, pel que sem­bla, el tras­bals mun­dial que ja tenim aquí, i un repu­bli­ca­nisme que, per dife­ren­ciar-se, adopta el prag­ma­tisme del diàleg, el con­sens i l’acord amb un Estat que no ha vol­gut saber mai res de lli­ber­tats naci­o­nals ni de justícies soci­als. Entre­mig que­den els dos mili­ons, que van expres­sar-se als car­rers, con­fi­ant que la paraula d’uns i altres es tra­dui­ria en fets. Els radi­ca­lis­mes, sovint només ver­bals, d’uns, i l’adap­tació, obli­gada per la raó d’estat, dels altres, ho fa, de moment, impos­si­ble.

Molta gent es pre­gunta: és que no hi ha ningú més, res més, al marge d’aquest bipar­ti­disme reno­vat, entre dues for­ces que es recla­men del mateix, que con­trola i domina totes les esfe­res de la vida cata­lana, obs­ta­cu­lit­zant l’emergència de tan­tes idees, ide­als i movi­ments soci­als? Pot­ser és això el que, uns i altres, volien? Amb l’apro­pi­ació del recurs a la inde­pendència, des de les cúpules polítiques, s’ha acon­se­guit des­mun­tar les bases soci­als més acti­ves, aque­lles que no es con­for­men a sor­tir cada 11 de Setem­bre a mani­fes­tar la seva indig­nació, con­ver­tida en resig­nació al cap de qua­tre dies.

Tot és prou com­pli­cat, i ens ho fan encara més. La cas­ti­gada ciu­ta­da­nia ha patit dues dic­ta­du­res, la real del fran­quisme (que ja va posar les bases dels desor­dres actu­als) i l’enco­berta d’una democràcia for­mal que no va saber –voler o poder– resol­dre les deman­des popu­lars de la tran­sició. Al con­trari, ha fet més urgents aques­tes deman­des, a causa d’una situ­ació inter­na­ci­o­nal –mar­cada per les elits del nou ordre mun­dial, dis­po­sa­des a enfon­sar la petita i mit­jana pro­pi­e­tat, frag­men­tar Europa poten­ci­ant l’extrema dreta, man­te­nint l’ordre repres­siu dels estats i, en fi, asso­lant el món amb ter­ro­ris­mes induïts, pandèmies que molts experts han con­si­de­rat pre­fa­bri­ca­des i guer­res pel domini dels recur­sos.