Infantesa (des)connectada

La imatge és tan habi­tual com pre­o­cu­pant. En una taula d’un cafè o res­tau­rant qual­se­vol s’hi asseu una família tipus. Els pares, amb una rapi­desa digna d’elogi fruit de l’experiència acu­mu­lada i abans fins i tot de dema­nar les con­su­mi­ci­ons, asse­uen el fill petit o molt petit a la cadira i li fan entrega del mòbil prèvia­ment con­nec­tat a l’entre­te­ni­ment de moda. La majo­ria, en trac­tar-se d’un espai públic, abai­xa­ran el volum. D’altres se’n pre­o­cu­pa­ran ben poc, de les molèsties que pugui oca­si­o­nar l’infant, abduït per la pan­ta­lla i anul·lat com a ésser humà durant l’estona que esti­guin a l’esta­bli­ment.

La presència de la cana­lla als bars ha dei­xat de ser una molèstia tole­rada. Ja no fan soroll, ni pre­gun­ten, ni es mouen entre les tau­les, ni cri­den sense motiu. Són infants con­nec­tats a un apa­rell que subs­ti­tu­eix la seva capa­ci­tat física i con­trola la seva part men­tal. Mal­grat l’adver­ti­ment gene­ra­lit­zat de met­ges i espe­ci­a­lis­tes que dema­nen res­trin­gir l’ús dels dis­po­si­tius als menors d’edat, la rea­li­tat s’acaba impo­sant i no és estrany veure bebès que amb prou fei­nes s’aguan­ten drets que ja fan llis­car el dit sobre la pan­ta­lla amb el domini que dona la pràctica cons­tant. Les enra­bi­a­des i les rebe­que­ries típiques d’aquesta edat ja no són perquè els pre­nen les jogui­nes, sinó que ho són en res­posta als adults que inten­ten esta­blir els límits de l’entre­te­ni­ment digi­tal diari i anun­cien que el mòbil s’ha d’apa­gar. L’escàndol arriba lla­vors i en dosis d’alta freqüència que, com­bi­nada amb la nul·la tolerància a la frus­tració, trans­forma les cri­a­tu­res cada cop més en petits dic­ta­dors. En la majo­ria d’oca­si­ons els pares, can­sats i vençuts, aca­ba­ran cedint i allar­gant el temps d’ús de l’apa­rell per evi­tar que s’exposi en públic la seva manca d’auto­ri­tat. L’infant haurà tor­nat a vèncer, un cop més, i un cop més haurà per­dut l’opor­tu­ni­tat d’aixe­car la vista de la pan­ta­lla i ado­nar-se que el món real, sense tants llums de colors, cançons i per­so­nat­ges de ficció, tam­poc està gens mala­ment.