Quadern d’economia
Francesc Cabana
El sou dels executius
El govern espanyol fixa i revisa cada any el salari mínim per a l’obrer o treballador espanyol. Actualment està una mica per sota dels 1.000 euros mensuals, sense arribar-hi, malgrat les protestes sindicals. O sigui, uns 12.000 euros anuals. M’agradaria, ara, comparar aquest salari mínim amb els salaris màxims d’alts executius catalans. Les xifres i els noms han estat publicats, però m’abstindré dels noms.
Els tres primers corresponen a tres executius del Banc Sabadell, que era un banc català fins fa poc. Les xifres comencen amb els 10 milions d’euros anuals i segueixen cap avall, milió més o milió menys. Després venen els de CaixaBank, per xifres una mica inferiors. Resulta curiós que tot i que CaixaBank és molt més gran i molt més potent que el Sabadell, els sous siguin inferiors. En definitiva, hi ha dotze o tretze persones a Catalunya que cobren més d’1 milió d’euros anual de sou. Tot plegat, dona una sensació d’irregularitat i d’alguna cosa que no va bé. Si una quarta part de la població catalana passa gana, resulta sorprenent que existeixin els sous i les xifres que he donat. Ja sé que en bona part això depèn de la demanda. La situació més aproximada és la dels nostres futbolistes, que superen per molt les dels nostres executius. Mirat fredament i sense tenir en compte les passions esportives i l’orgull dels executius, resulta una solemne bestiesa o, per dir-ho més suaument, una situació que no lliga amb la realitat. El president Obama va parlar en la seva etapa presidencial de la cultura de la cobdícia. En el cas dels esportistes, no hi veig la cobdícia, però és possible que hi sigui en la dels financers.
Hi ha tantes coses per revisar en el nostre món econòmic que resulta potser una mica absurd afegir-ne una de més, però potser cal fer-ho, encara que només sigui per deixar constància del fet.
En el nostre món econòmic cal revisar des del mateix sistema, com he esmentat moltes vegades en aquests articles, fins al nivell de sous comentat. Hauríem de revisar el capitalisme actual per aconseguir un sistema més igualitari, profitós tant per als empresaris com per als treballadors i, al mateix temps, revisar aquells problemes que resulten petits amb relació al que dona títol a l’article.
Ja sé que tot el que dic no servirà de gran cosa fora de donar una informació desconeguda per als qui no la tenien. Com a historiador, m’adono que els canvis importants d’una economia només es produeixen quan hi ha un daltabaix. I Déu me’n guardi, de desitjar un daltabaix econòmic en una societat que no dona la sensació de fer-ho molt bé.
El nivell polític del nostre món és tan baix com alts són els sous dels executius a Catalunya i a tot el món democràtic i considerat civilitzat. Què cal fer per posar ordre en tot aquest desgavell? Temo que haurà de venir un altre tsunami, que espero que no sigui bèl·lic, malgrat que tot indica que anem a anys de guerra freda, que posi una mica les coses en ordre. Si els avenços després de la Segona Guerra Mundial en van ser conseqüència –com la creació de l’ONU, el seu Consell de Seguretat i d’altres nombrosos organismes que en depenen–, els anys transcorreguts des d’aleshores, haurien d’haver servit i haurien de servir per posar ordre a les institucions creades en aquells moments.
