La politització de l'esport

El com­pli­cat reco­nei­xe­ment de les selec­ci­ons cata­la­nes torna a estar sobre la taula. El Tri­bu­nal d'Arbi­tratge Espor­tiu ha rebut­jat el recurs pre­sen­tat per la Fede­ració Espa­nyola que pre­te­nia revo­car l'accep­tació de la Fede­ració Cata­lana de Bit­lles, apro­vada l'agost pas­sat. L'acord con­si­dera que les lleis espa­nyo­les no poden inci­dir en les deci­si­ons d'un orga­nisme inter­na­ci­o­nal inde­pen­dent com una fede­ració espor­tiva.

És volun­tat de molts cata­lans com­pe­tir sota la seva ban­dera i el seu himne i no sota una ban­dera i un himne amb els quals no se sen­ten a gust. Aquesta volun­tat és, així mateix, com­par­tida per alguns dels repre­sen­tants polítics dels cata­lans. També n'hi ha que no ho volen i ja els va bé la situ­ació actual. Tot és res­pec­ta­ble en democràcia.

Però el que no s'hi val és aquesta dèria a con­si­de­rar poli­tit­zació de l'esport només els intents cata­lans d'acon­se­guir repre­sen­tació inter­na­ci­o­nal. La poli­tit­zació a l'esport va començar quan els espor­tis­tes van accep­tar com­pe­tir en repre­sen­tació de la seva col·lec­ti­vi­tat. Segur que algun his­to­ri­a­dor ens pot il·lus­trar sobre el moment en què això va pas­sar.

El naci­o­na­lisme és part inhe­rent de l'esport actual i els intents d'Espa­nya d'evi­tar l'ofi­ci­a­li­tat de les selec­ci­ons cata­la­nes són actu­a­ci­ons polítiques naci­o­na­lis­tes. L'esport, tant per als uns com per als altres, és secun­dari. Què hi farem.