La salut mental

Aquesta set­mana, dilluns, hem cele­brat el Dia Mun­dial de la Salut Men­tal. Segons l’OMS la salut men­tal és un estat sub­jec­tiu de la per­sona que li per­met fer front a les deman­des psi­co­so­ci­als del dia a dia, ser cons­ci­ent de les seves capa­ci­tats per adap­tar-se i inte­grar-se de manera efec­tiva en el món que l’envolta. És alhora equi­li­bri emo­ci­o­nal, cog­ni­tiu i con­duc­tual i la capa­ci­tat per sen­tir-se bé. No suposa només l’absència de malal­tia. El que ente­nem per salut va més enllà de la ciència i s’inter­preta segons cada con­text cul­tu­ral. Per això no tot­hom l’entén de la mateixa manera ni és fàcil­ment per­cep­ti­ble. La vul­ne­ra­bi­li­tat de deter­mi­nats col·lec­tius i en deter­mi­na­des fran­ges d’edat, infància i vellesa, ens exi­geix ser més curo­sos en la seva pre­venció i molt inten­sius en el seu trac­ta­ment. Però com que no sem­pre com­porta la presència de males­tar, es donen difi­cul­tats en la seva iden­ti­fi­cació i el con­seqüent trac­ta­ment. Sen­tir-se bé és un dels objec­tius de la pro­moció de la salut. Per­met tenir bones rela­ci­ons posi­ti­ves amb aque­lles per­so­nes amb les quals com­par­tim tre­ball, família i amis­tat. Faci­lita pren­dre deci­si­ons, accep­tar els errors i plan­te­jar-se objec­tius assu­mi­bles en la vida.

La salut men­tal l’anem cons­truint al llarg de la nos­tra existència, espe­ci­al­ment en la infància. Però para­do­xal­ment és l’etapa de la vida que rep menys atenció psi­cològica, a la que menys recur­sos es dedi­quen i la que té els efec­tes més obser­va­bles a curt i mitjà ter­mini. El recent informe de l’Obser­va­tori dels Drets de la Infància, amb la par­ti­ci­pació del COPC, con­clou que la sani­tat pública no arriba a aten­dre ni la mei­tat dels tras­torns men­tals exis­tents. Això ens hau­ria de pre­o­cu­par. Els CDIAP i els CSMIJ estan satu­rats, els pedi­a­tres no tenen prou for­mació, fal­ten pro­fes­si­o­nals i noves espe­ci­a­li­tats, la ràtio de psicòlegs clínics per cada cent mil habi­tants a Cata­lu­nya és de nou, la mei­tat de la mit­jana euro­pea. La pro­ba­bi­li­tat de patir un tras­torn men­tal s’ha dupli­cat en cinc anys, inci­dint doble­ment en els infants i en les clas­ses soci­als més vul­ne­ra­bles. La quarta part de la població pateix algun pro­blema de salut men­tal però sols un terç demana ajut, per tant que­den desa­te­sos els dos terços res­tants. Els governs han d’enten­dre que sense salut men­tal no hi ha benes­tar i sense aquest tam­poc no hi ha progrés social. El camí a seguir és molt clar.