El Míchel català
Estem arribant a la recta final de la competició de primera divisió i al final, patint molt, hem salvat la categoria. Això del patiment ha de servir per treure conclusions i corregir els possibles errors. Els darrers resultats han donat la tranquil·litat necessària malgrat haver patit de valent. Míchel ha estat una peça clau, no l’única, entronitzat des de feia més de tres anys. És el Míchel de moltes cares, el de l’ascens, el de la lliga de campions, el de l’inici de temporada i el del final. Probablement siguin totes elles, mirades des d’angles diferents. La matèria primera, els jugadors, és la clau per entendre què significa ser entrenador i del Girona. Uns grans jugadors amb un entrenador mediocre, fan bo l’entrenador. Un gran entrenador amb una plantilla mediocre el fan dolent. Els resultats mediocres d’una temporada fluctuant provoquen mirades també diferents i opinions basades en percepció de cada una de les cares. Els jugadors i el director esportiu hi tenen molt a dir. L’equilibri de tot plegat costa de trobar perquè aquest està, en part, en mans de la sort, de si la pilota entra o no. Vaig escriure un article fa ja uns anys en què defensava que el clima del vestidor, l’ànim en definitiva, no era la causa de l’èxit sinó tot el contrari. Quan hi ha bons resultats el clima i el bon ambient en són la conseqüència. Avui tenim un clar exemple de com el bon clima d’inici de temporada s’ha convertit, com per art de màgia, en un clima enrarit, de nervis i de preocupació. La causa d’aquest canvi han estat els resultats. Com argumenta l’amic i expert periodista esportiu Francesc Sánchez, els humans, portats per l’eufòria, tendim a enlairar al més petit èxit les persones, de la mateixa manera que aquestes mateixes emocions les envien a l’infern. Un Míchel que se l’ha vist més apagat, menys eufòric. Quan a l’hivern no es demanaven fitxatges no es pensava en la limitació de la plantilla. I sort de Stuani, que ha tret les castanyes del foc. De raons, n’hi ha, i justificables: plantilla justa per fer front a tres competicions exigents, les lesions i la mala sort. Tot plegat ha estat una muntanya russa en una temporada plena d’ensurts, però que ha acabat bé. Volem un Míchel recuperat de salut física i mental, expressiu com abans i una direcció esportiva encertada. Per cert, coneixeu el psicòleg del club?
