Literatura de la mort

S’ha escrit molta lite­ra­tura sobre la mort. Per raons d’espai cito només tres poe­tes: “No fa tanta por la mort.../ És fugir.../ I arri­bar/ a una immensa platja d’or,/ per a no tor­nar a morir,/ per a no tor­nar a mar­xar” (Josep Pun­sola). “Sia’m la mort una major nai­xença” (Joan Mara­gall). “Un dia seré mort/ i encara serà tarda/ en la pau dels camins” (M. Martí i Pol). D’aquí a quinze dies cele­bra­rem Tots Sants o el Dia dels Difunts, una fes­ti­vi­tat que és un cant a la vida i a la mort, una fes­ti­vi­tat que les reli­gi­ons i les tra­di­ci­ons cul­tu­rals trac­ten de diver­ses mane­res.

A la majo­ria de soci­e­tats, doncs, la mort és plena de ritu­als, acom­pa­nyada de la creença que és un estat de trànsit per anar a un lloc millor. I pre­ci­sa­ment el fet de saber-nos mor­tals ens ha por­tat a desit­jar la immor­ta­li­tat en forma de paradís o de diver­ses reen­car­na­ci­ons. Un dels fets més com­par­tits per diver­ses cul­tu­res és el record i les hon­res als avant­pas­sats, amb ritu­als i cele­bra­ci­ons que fan sen­tir-los més a prop. Tot i que, en gene­ral, ja no es fan les ofre­nes de pans de mel i ger­res d’olis, con­ti­nua l’expo­sició del difunt i la visita dels amics.

A Cata­lu­nya, i amb l’arri­bada del segle XXI, la mort és el tabú de la soci­e­tat actual, no es parla de la mort, com si per no par­lar-ne la poguéssim man­te­nir lluny. Se l’amaga als nens, amb un equi­vo­cat sen­tit de pro­tecció. Es dis­fressa amb parau­les, com ara que se n’ha anat de viatge o que s’ha que­dat ador­mit, que poden por­tar a situ­a­ci­ons encara més difícils. En canvi, a Mèxic i en gene­ral a l’Amèrica Lla­tina se cele­bra el dia dels morts com una festa que inclou l’ofrena, un petit san­tu­ari comis­sa­riat amb objec­tes i imat­ges apa­rent­ment mun­da­nes. El motiu de la cele­bració no és altre que hon­rar la vida dels avant­pas­sats i reconèixer el cicle sem­pre gira­tori de la vida i la mort. A Irlanda, els ritu­als de la mort poden con­ti­nuar dies abans que un indi­vidu sigui enter­rat. Sense haver por­tat encara el difunt al tana­tori, els amics, els veïns i la família es reu­nei­xen per com­par­tir històries, can­tar i resar. Tor­nant, però, al nos­tre país, nor­mal­ment és al mateix tana­tori, quan es fa la vet­lla, que es retro­ben fami­li­ars i amics que fa anys i panys que no vèiem per expres­sar el con­dol i recor­dar la per­sona difunta. Aquesta situ­ació l’he vis­cut fa ben poc també per la mort de la meva esti­mada sogra, la Mari Car­men, i que cor­ro­bora aquest cos­tum gene­ra­lit­zat a Cata­lu­nya.

Par­tint del dol com un procés actiu, hi ha diver­ses estratègies per afron­tar pèrdues impor­tants que ens poden aju­dar a tro­bar un sen­tit més pro­fund a les nos­tres vides, com ara escriure la bio­gra­fia del difunt, des­ta­car-ne el més relle­vant, inclo­ent-hi anècdo­tes diver­ti­des, cançons, llocs pre­fe­rits, relació amb família i amics, etc., o escriure un poema o una carta, i és que revi­si­tar la pèrdua ajuda en la recons­trucció dels sig­ni­fi­cats. També la reunió de fami­li­ars i amics entorn d’una taula ben curu­lla de men­jar i beure faci­lita poder moure’s per les com­ple­xes experiències de la pèrdua, cos­tum al qual no estem gaire ave­sats i que paga la pena de fomen­tar per tal de recon­for­tar els ànims dels pre­sents.

No només la paraula escrita té aquesta força cura­tiva, també els dibui­xos, les foto­gra­fies poden ser sig­ni­fi­ca­tius i aju­dar a comu­ni­car les pèrdues. També la pere­gri­nació per­so­nal a algun lloc sig­ni­fi­ca­tiu, en la nos­tra vida o en la vida d’algun avant­pas­sat o per­sona esti­mada, ens pot remoure records, emo­ci­ons o idees que d’una altra manera hau­ria estat difícil de por­tar a terme. Cada família pot crear uns ritu­als en les dates sig­ni­fi­ca­ti­ves, que poden anar evo­lu­ci­o­nant, de més tris­tos al prin­cipi fins a més fes­tius amb el temps, però que sem­pre són un dia per recor­dar a qui esti­mem, com ara cui­nar i men­jar el plat que més li agra­dava o encen­dre un foc a la platja on solia anar, i si cal plo­rar, fem-ho, perquè plo­rar neteja l’ànima.

Tot ple­gat ens porta a cer­car la pet­jada vital de la per­sona que tro­bem a fal­tar, de les coses que ens agra­den més d’ella i que voldríem poten­ciar en nosal­tres. Es tracta, al cap i a la fi, de ser uns fidels nota­ris de la vida de l’ésser a qui expres­sem el comiat i con­ver­tir en record fes­tiu i pro­per el que ara vivim com un tras­bals.