Dues forces destructives

Hi ha gent que s’entes­ten a dir que ser grans bara­lla­dors al ring de la política ens ve de temps antics. Tan antics com a un segle quinze (XV). Al 1400, perquè encara no hem anat prou enrere. Sem­bla que hi ha unes res­tes huma­nes en dues fos­ses antro­po­mor­fes. S’hi han tro­bat els ossos just al mig de les tom­bes, tren­cats. Fora del lloc que els tocava. La bro­meta sobre la nos­tra pre­tesa genètica de busca-fres­ses ajuda a alguns veri­ta­bles i eterns ene­mics de l’orga­nit­zació d’aquest nos­tre poble que es vol civi­lit­zat.

A ini­cis del s. XX, per exem­ple, la soci­e­tat cata­lana va tenir moments de gran civi­li­tat. La civi­li­tat va esde­ve­nir una qua­li­tat indis­pen­sa­ble per a moure’s pel món dels humans. Deno­tava cor­te­sia, cul­tura. Entorn de con­cep­tes sem­blants, es rela­ci­o­nava la soci­e­tat que venia d’una intensa Renai­xença que res­sus­cità i millorà la cul­tura del país, que recu­perà la cul­tura popu­lar de sem­pre, com fou el cas dels cors Clavé. Com fou l’alta cul­tura, que dugué a la cele­bració a Bar­ce­lona del Congrés d’Estu­dis Romànics, 2008, la cre­ació de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans, de la gramàtica de Fabra, les esco­les de bibli­o­tecàries i de diver­ses dis­ci­pli­nes, algu­nes tècni­ques. Que creà una arqui­tec­tura sor­gida del màgic moder­nisme.

Moments de gran civi­li­tat, cer­ta­ment, però al cos­tat de revol­tes inter­nes bru­tals, amb movi­ments de la radi­ca­li­tat d’un anar­quisme que trobà la seva jus­ti­fi­cació en una soci­e­tat caci­quil bar­re­jada amb el poder de l’Església, i la bru­tal explo­tació a què foren sot­me­sos els obrers de les fàbri­ques que ens feren país indus­tri­a­lit­zat. Revol­tes que escla­ta­ren sense con­trol quan un gene­ral ho va llançar tot al bell aire. I, anant a temps recents, recor­dem l’etern enfron­ta­ment ano­me­nat de libe­rals i esquer­res just en ini­ciar-se les pri­me­res elec­ci­ons dites democràtiques. S’odi­a­ven. Con­ver­gents i Soci­a­lis­tes (PSC) i Ini­ci­a­tiva –a part dels par­tits que mai no s’ han con­si­de­rat que for­men part dels ava­tars del món català.

Les llui­tes bru­tals es van esten­dre anys ençà, fins que el pre­si­dent Mas es va veure immers en una revo­lució total en rebre un Esta­tut votat per la gent reta­llat i vio­lat. Sem­blava tro­bar un camí, el d’Ítaca, tots ple­gats, per a res­se­guir la ruta cap a aque­lla inde­pendència que tots els par­tits cata­la­nis­tes volen. Uns moments que ens van unir, de mica en mica, fins a arri­bar a aquell 1-O, i al des­ven­tu­rat 26 i 27-O del 2017. Un retorn a l’eterna des­a­vi­nença fou ràpid en entrar el 155 i ini­ciar-se el govern del pre­si­dent Torra. I ha seguit, amb el pre­si­dent Ara­gonès mal­grat unes elec­ci­ons que van mani­fes­tar que un 52 % de votants dona­ven suport al camí per la inde­pendència. Un miratge. De seguida el dal­ta­baix ha escla­tat després del gran error, o estratègia, que alguns inde­pen­den­tis­tes aca­ben de rea­lit­zar ara mateix: tren­car un 52% de poder de la nació cata­lana.

És fàcil caure en el des­encís i fer-nos dir allò de “sem­pre aca­bem igual” i afe­gir “és el nos­tre ADN”. És fàcil si no entens que d’enfron­ta­ments entre opci­ons soci­als i polítiques n’hi ha arreu. Només cal mirar el Con­greso de los Dipu­ta­dos. La bara­lla dialèctica d’en Sánchez i en Feijóo no és gaire lluny dels nos­tres des­a­cords. Com no ho és a la França jaco­bina, ni a l’Angla­terra que encara adora els reis. Només hi ha una diferència entre nosal­tres i els Estats esmen­tats. La diferència es diu Poder per damunt d’una soci­e­tat que es vol País i se sap Poble. El que ens ve del cen­tre, aquest sí de Poder, que radi­al­ment, domina tota la Península menys Por­tu­gal. El que ens ve potent, girat de cara al nos­tre Prin­ci­pat. Indes­truc­ti­ble. Ferotge.