La truita del Basté

Podria par­lar en ter­cera per­sona com Aída Nizar, Juli Cèsar o el meu nebot, però ho faré en la pri­mera per fer l’ull de poll d’El món a Rac1, on tinc el pri­vi­legi, d’aquí la pri­mera per­sona, de fer la crítica de la tertúlia des de fa 10 anys. Després de Jordi Basté i Pere Mas, dec ser, estrany honor, qui més “perquès de tot ple­gat” he vis­cut dins de l’estudi. Així que m’he fet una idea del perquè de tot ple­gat i de l’èxit del Basté en par­ti­cu­lar. Fa uns dies, el nos­tre home es va esti­rar a terra a mitja tertúlia perquè ningú li feia cas. Poc després, para­do­xal­ment, li han donat l’Ondas al millor pro­grama de ràdio. I, jus­ta­ment, la clau és aquesta. Ser capaç, sense per­dre el rigor, de tras­lla­dar a l’oïent, ja fati­gat per massa coses, que sin­to­nit­zar-lo és entrar al món dels sonats de Radio Cin­cin­nati, amb el doc­tor Johnny Fever, Les Ness­man o la recep­ci­o­nista a qui donava vida Loni Ander­son. Ha dit el jurat dels Ondas que Basté ha “tren­cat les coti­lles dels pro­gra­mes mati­nals de ràdio”. I mai un jurat havia tin­gut tanta raó. Va començar res­pec­tant el for­mat clàssic d’infor­ma­tiu, tertúlia, entre­vista, sec­ci­ons i but­lle­tins a l’hora en punt. Però després ho ha des­cons­truït com una truita de pata­tes. Hi és tot, però ama­gat dar­rere d’una gran tertúlia-con­te­ni­dor, cosa que li per­met, com diuen els de l’Ondas, mun­tar i des­mun­tar l’esca­leta i, alhora, cada cop més, mar­car l’agenda infor­ma­tiva. El que no passa a Can Basté, no passa. Tot això vostès ja ho saben, però no em sem­bla sobrer remar­car que pre­gun­tar-se el perquè –i, si la res­posta no con­venç, can­viar-ho–, voler gua­nyar, tenir passió i pen­car com un cabró, és la fórmula dels inno­va­dors que no saben que ho són i no por­ten una gorra al revés. L’èxit no és ser líder. Entrar a l’enci­clopèdia és can­viar la cul­tura radiofònica i impreg­nar-ho tot, com Adrià a la cuina i Guar­di­ola en el fut­bol. I, sí, espero un aug­ment de sou.