Eddie Murphy

Trading places (coneguda com a Entre pillos anda el juego a Espanya, en una d’aquelles traduccions incomprensibles dels vuitanta) és una comèdia nord-americana de 1983 dirigida per John Landis que relata la història d’un corredor de borsa de classe alta (Dan Aykroyd) i un pobre estafador de carrer (Eddie Murphy) que s’intercanvien les circumstàncies vitals pel caprici d’uns milionaris. Ja es poden imaginar com viuen i com passen a ser vistos cadascun dels dos.

La idea de la pel·lícula parteix d’un miniclàssic del cinema britànic dels cinquanta, El milionari, de Ronald Neame, protagonitzat per Gregory Peck, alhora basat en una novel·la de Mark Twain, autor d’El príncep i el captaire (en anglès, The prince and the pauper), els ecos del qual ressonen en aquesta història. Va ser publicada per primera vegada al Canadà el 1881 i és la primera novel·la històrica de Twain. Ambientada el 1547, explica la història de dos nens d’aparença física idèntica: Tom Canty, un captaire que viu amb el seu pare abusiu a Offal Court, Londres, i el príncep Eduard, fill d’Enric VIII d’Anglaterra. Tot i ser una novel·la escrita per a nens, és ja una crítica cap a la desigualtat social, però sobretot cap a la perspectiva de jutjar els altres per la seva aparença. No sé si us sona.

L’escena és d’aquesta setmana en un restaurant de Madrid. La noia que servia les taules, natural de Cochabamba, Bolívia, acaba explicant que és arquitecta. Però es veu que els nadius, encara que sigui arquitecta, consideren que una immigrant boliviana ha de servir taules, no fer d’arquitecta. Deuen tenir por que caigui la casa. Però, vaja, també considerem que un noi marroquí que arriba sol i desemparat a Catalunya és un delinqüent potencial i no qualsevol altra cosa potencial.

És la condició humana. Un problema universal i antic com la nit dels temps. Cosa que no hauria de servir ni d’excusa ni de consol.