Per un català “mal” educat

Lle­geixo amb certa tris­tesa i un pèl de ràbia que el govern de comuns i PSC de l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona ha rebut­jat pri­o­rit­zar el català en els pre­gons de la Mercè tal com els dema­nava ERC. L’argu­ment del regi­dor de Cul­tura, Jordi Martí, és d’aquells que cor­ro­bo­ren per què a la capi­tal cata­lana hi ha hagut un retrocés tan perillós de la nos­tra llen­gua. Martí, segons recu­llen els mit­jans, asse­gura que accep­tar la pri­o­rit­zació sig­ni­fi­ca­ria donar la raó a aquells que diuen que es vol “impo­sar” una llen­gua sobre una altra i que es podria estar “exclo­ent” una part de la població. Més enllà de si el regi­dor es creu les seves pròpies parau­les, que aques­tes vin­guin del repre­sen­tant d’una ciu­tat on les dar­re­res estadísti­ques evi­den­cien que el català és llen­gua estran­gera en més d’un barri és de traca i moca­dor. Com pot ser que davant d’una situ­ació d’emergència lingüística com la que té Bar­ce­lona es torni a caure en el parany de la “impo­sició” i de l’“exclusió” donant per bo un esce­nari que és men­tida? Cas­tellà i català a la Ciu­tat Com­tal, i a bona part del país malau­ra­da­ment, no par­tei­xen de la mateixa posició i, per tant, mai no poden ser trac­tats de la mateixa manera. No en farem pas res, de lamen­tar-nos perquè el català no es parla ni s’entén a casa seva si no es posen els meca­nis­mes neces­sa­ris perquè aquesta rea­li­tat canviï. Tots els meca­nis­mes, i no només aquells que omplen titu­lars i res­po­nen a interes­sos par­ti­dis­tes que sovint ni s’aca­ben apli­cant.

Si el català està a l’UCI la seva recu­pe­ració ens afecta a tots, ja fem tard per tren­car amb els este­re­o­tips de sem­pre que ens obli­guen “per edu­cació” a adreçar-nos als nou­vin­guts o a fer la publi­ci­tat en cas­tellà perquè segur que així ens entén tot­hom. Menys edu­cació impo­sada i més consciència que si no mili­tem amb la llen­gua que ens és pròpia aca­ba­rem plo­rant la seva des­a­pa­rició. Pri­o­rit­zar el català en els actes cul­tu­rals, espor­tius, soci­als i de tota mena no “imposa” res, només ajuda a equi­pa­rar, a igua­lar, a equi­li­brar. En una paraula, a sobre­viure.