‘Perlovers’

Fa setze anys, Joa­quim Jordà, que havia mort uns mesos abans, va fer que des­cobrís els dia­ris fil­mats d’un cine­asta isra­elià, David Per­lov, que, amb una càmera en setze mil·límetres, va enre­gis­trar des del 1973 fins al 1983 moments de la vida quo­ti­di­ana amb una mirada poètica men­tre tes­ti­mo­ni­ava amb una visió política crítica els con­flic­tes i les ten­si­ons del seu país: un cop fet el mun­tatge, que va cons­truir una sèrie de sis capítols de 55 minuts de durada, hi va afe­gir una veu en off que refle­xi­ona sobre la natu­ra­lesa d’aques­tes imat­ges i sobre allò que mos­tren. Va ser en el fes­ti­val de Torí del 2016 on vaig des­co­brir-lo fas­ci­nada i si va ser a causa de Jordà és perquè aque­lla edició, en què es va pro­jec­tar el Diari de Per­lov, va dedi­car-li una retros­pec­tiva que m’hi va dur.

De manera ful­gu­rant, com si hagués tin­gut una reve­lació, em vaig con­ver­tir en una per­lo­ver, terme amb el qual la mun­ta­dora i pro­duc­tora Yael Per­lov (filla del cine­asta que ha posat en cir­cu­lació els films del seu pare un cop aquest va morir, el 2003, sense haver fet gaire per difon­dre’ls) iden­ti­fica aque­lles per­so­nes que esti­mem i per això pro­pa­guem una obra fílmica excep­ci­o­nal. Una de les més grans per­lo­vers és Paola Lagos Labbé, que, havent-li dedi­cat la seva tesi docu­men­tal, ha pre­sen­tat recent­ment al cinema Zum­zeig, la retros­pec­tiva inte­gral dels dia­ris fílmics de Per­lov que també com­pre­nen Upda­ted Diary (enre­gis­trat en vídeo del 1990 al 1999) i My Stills. Aquest últim, també el dar­rer film del cine­asta fent-lo a propòsit de foto­gra­fies seves del 1952 al 2002, va ser pre­sen­tat dijous per la gran Yael. Una festa de vells i nous per­lo­vers dis­po­sats a pre­di­car la fe en el cinema de Per­lov.