Maternitat i famílies

Aquests dies he aco­mi­a­dat una amiga que viu un doble dol: s’ha sepa­rat de la pare­lla amb qui con­vi­via fins ara i no ha pogut rea­lit­zar el seu desig de ser mare als 45 anys. En con­tra­po­sició, una altra dona que conec m’explica que deixa els nens davant la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor per una qüestió de “super­vivència”, ja que ella i el seu com­pany tre­ba­llen més hores del que vol­drien i, quan arri­ben a casa, es tro­ben amb tota la feina per fer. I és que la mater­ni­tat pot pesar com una llosa. A més, no sem­pre és desit­jada. Aquesta és la cir­cumstància que viu la Cecília, un dels per­so­nat­ges de La vida secreta de la Syl­via Nolan (Columna Edi­ci­ons), la dar­rera novel·la de Núria Pra­das. Es tracta d’una peri­o­dista repu­bli­cana que, tot i estar ena­mo­rada d’un home, no vol tenir fills per diver­ses raons. Però aca­barà essent mare en cir­cumstàncies molt dures. Per a aquesta dona de mit­jan segle XX la mater­ni­tat es con­ver­teix en una obli­gació impo­sada.

Avui dia també hi ha mares que viuen aquest fet com una càrrega, perquè tenen un tre­ball pre­cari i no dis­po­sen de gai­res recur­sos ni d’ajuda fami­liar. Al mateix temps, les dones que no desit­gen ser mares han estat molt mal vis­tes per la soci­e­tat. Encara avui dia algu­nes d’elles se sen­ten inter­pel·lades per la pròpia família. En con­tra­po­sició, hi ha mares que fan de ven­tre de llo­guer per encàrrec. Són dones que han de lliu­rar el nadó en el moment de néixer, com la Natalka de Les altres mares, de Laia Agui­lar. A Les noies de pagès (Edi­ci­ons Sidillà) una jove irlan­desa, la Caith­leen, i una amiga seva, la Baba, s’enfron­ten a patrons soci­als limi­tants i a la por d’una mater­ni­tat forçada (un altre per­so­natge, la senyora Joanna, adver­teix la pro­ta­go­nista del perill que algun home li “faci una cri­a­tura”). La dona valo­rada com a objecte de pro­cre­ació. I, alhora, el desig de mater­ni­tat que tard o d’hora es des­perta en una gran majo­ria de dones, ahir i avui. Un desig que no sem­pre es pot acom­plir. Per això hi ha qui recorre a la inse­mi­nació arti­fi­cial per pro­ble­mes d’infer­ti­li­tat, un fet que sem­bla anar en aug­ment per cau­ses diver­ses.

Sigui com sigui, la mit­jana d’edat actual de les mares en néixer els fills se situa a l’entorn dels 32,7 anys, segons dades de l’Ins­ti­tut d’Estadística de Cata­lu­nya. Les matei­xes dades indi­quen que, durant les dar­re­res dècades, cada any hi ha hagut des­cen­sos en l’índex de nata­li­tat, mal­grat el feno­men migra­tori. La rea­li­tat és pal­pa­ble i la tenim al davant cada dia. Hi ha famílies que que­den desa­te­ses pel que fa a les pres­ta­ci­ons soci­als. Posaré un exem­ple: una cosina meva ha d’aju­dar el seu fill, que està casat i té dues cri­a­tu­res, a pagar el llo­guer, perquè no poden aspi­rar a cap mena d’ajuda. Aquesta pare­lla, com mol­tes d’altres, per­tany a una cate­go­ria de famílies que estan en terra de ningú. No són con­si­de­ra­des família nom­brosa (per tant, no tenen cap dels avan­tat­ges de què pot gau­dir una família amb tres fills), tam­poc reben cap altra mena d’ajuda, perquè exce­dei­xen només d’un pèl el mínim d’ingres­sos (en el cas que cito, dis­po­sen de 22.000 euros nets i el mínim d’ingres­sos que con­si­dera l’Estat és de 20.000). No poden rebre els 100 euros que cor­res­pon­drien a una mare tre­ba­lla­dora, ja que la llei exi­geix a la dona tre­ba­llar 20 hores, fet que implica haver de pagar can­gurs i que­dar-se amb no res.

Aques­tes famílies que no tenen cap mena de pres­tació són les dels nos­tres fills. Amb això ja ho he dit tot. Sim­ple­ment ho cons­tato, perquè no em sem­bla just. Tinc la sen­sació que paguem “els rics de sem­pre”, la classe mit­jana baixa cada vegada més des­a­fa­vo­rida. En aquest sen­tit, les polítiques d’esquerra no aju­den gaire. Per què no s’estu­dien els casos que que­den en el llin­dar de desa­tenció? D’altra banda, hi hau­ria altres mane­res d’incen­ti­var la nata­li­tat, com ara dotar les famílies amb més ser­veis gratuïts a la guar­de­ria i a l’escola. Dar­re­ra­ment s’ofe­rei­xen més aju­des a famílies mono­pa­ren­tals, però les que tenen dos fills amb sous que vore­gen la pre­ca­ri­e­tat en que­den al marge. És un tema com­plex que s’ha de revi­sar. Em per­toca dir-ho, ara que ostento la cate­go­ria d’àvia i estic apre­nent a callar i opi­nar menys sobre el que fan els joves de casa amb els nets esti­mats.