El banc no hi perd mai

“Natu­ral­ment que aju­da­rem els més vul­ne­ra­bles”, pro­cla­mava dimarts un dels màxims exe­cu­tius de la gran banca espa­nyola. Amén! Mai els seus interes­sos i els de les ren­des més bai­xes havien coin­ci­dit tant. I tant que els aju­da­ran! Pre­fe­ri­ran mil cops ajor­nar paga­ments, allar­gar ter­mi­nis, con­ce­dir carències i con­ge­lar quo­tes, si a canvi tenen lli­gat el cli­ent per més anys i, sobre­tot, si dife­rir el cobra­ment els per­met asse­gu­rar-se’l. En tots aquests casos, hi gua­nyen. Els bancs n’han après, de la crisi del 2008. Saben que només hi poden per­dre si el cli­ent no pot pagar la quota i acaba des­no­nat d’un habi­tatge que, en mans del banc, en molts casos pas­sarà a ser un actiu tòxic difícil de posar en el mer­cat. Fa una dècada llarga, a molts bancs els va sal­var un res­cat públic, jus­ti­fi­cat (amb raó) per evi­tar el col·lapse de les enti­tats i sal­var l’estalvi pri­vat. Un res­cat de 100.000 mili­ons d’euros que, sigui dit una vegada més, havien de rein­te­grar... fins que ja no va fer falta.

La minis­tra Calviño pre­senta amb pom­po­si­tat el que con­si­dera un pun­tal de l’escut social. Mau... Si per allar­gar set anys el préstec, con­ge­lar quo­tes 12 mesos i pagar només interes­sos durant cinc anys, a casa només hi poden entrar 25.200 euros bruts anu­als, la con­clusió només pot ser una: la pro­posta està pen­sada per a qui amb l’Euríbor nega­tiu ja vivia al límit –hi havia alter­na­tiva?– i a par­tir d’ara o paga la hipo­teca o es mor de gana i de fred. Con­tents pels que sal­vin un pro­jecte de vida –o n’ajor­nin la fallida–, però fotuts perquè la banca encara n’obtindrà un guany repu­ta­ci­o­nal men­tre con­ti­nua aco­mi­a­dant per­so­nal i tan­cant ofi­ci­nes sense neces­si­tat, fuig del cara a cara amb el cli­ent i deixa pobles sense ni un trist cai­xer automàtic. I els seus bene­fi­cis crei­xen amb una faci­li­tat obs­cena sense un trist impost extra –com­plex de lega­lit­zar– que en res­cati una part per a l’interès comú.