Un odi brutal

No repe­tiré les abo­mi­na­bles parau­les de Carla Tos­cano con­tra Irene Mon­tero, tot i que la mateixa minis­tra d’Igual­tat va dema­nar que, tot i la petició feta per part de qui (el soci­a­lista Alfonso Gómez de Celis) ales­ho­res pre­si­dia el Congrés de Dipu­tats amb una pas­si­vi­tat sor­pre­nent davant dels insults d’una repre­sen­tat de la manada ultra­dre­tana, no s’esbor­res­sin del diari de ses­si­ons perquè aquest deixés constància de la violència política. No ho faré perquè tot­hom les coneix i perquè em faria fàstic repro­duir-les en con­tra­po­sició amb la com­plaença, fins a l’entu­si­asme, amb què diver­sos mit­jans ultra­dre­tans van fer ser­vir la part més per­so­nal dels insults per titu­lar la notícia.

Arriba un moment en què m’importa poc si l’ano­me­nada “llei del només sí és sí” és més o menys un nyap, del qual, tan­ma­teix, no seria res­pon­sa­ble només Irene Mon­tero. Allò que m’importa, en la mesura que m’indigna, és l’odi des­co­mu­nal cap a aquesta diri­gent d’UP. Un odi que, expres­sat amb agres­si­vi­tat i bur­les, ve de lluny, d’abans que fos minis­tra, però que s’ha agreu­jat pel fet de ser-ho en la mesura que a la ultra­dreta (que no és només Vox) li molesta l’existència del mateix Minis­teri d’Igual­tat i el fet que hi hagi lleis com ara del “només sí és sí”. De fet, ho exhi­bei­xen amb fat­xen­de­ria: la mateixa Tos­cano, just fa dos anys en el dia en con­tra de la violència mas­clista, va tenir la insolència de dur una samar­reta amb l’eslògan (“Femi­nist Tears//Llàgri­mes femi­nis­tes”) i, en una altra ocasió, va por­tar-ne una amb la decla­ració “Not Mee Too”. Per què odien tant Irene Mon­tero? Doncs sim­ple­ment perquè és una dona femi­nista i d’esquer­res. Tant de bo les femi­nis­tes i les demòcra­tes siguem més i parem els peus a aquesta banda de fei­xis­tes.