Amagar-se

Pere­jaume no és artista d’entre­vis­tes. L’inco­moda el gènere periodístic de l’inter­ro­ga­tori, i en fuig. Durant el con­fi­na­ment, en aquest diari vam fer una llarga sèrie d’entre­vis­tes a veus de l’art per pen­sar el moment tan crític que es vivia, i ell, dubtós d’entrada, va ser l’únic que se’m va resis­tir. Em va saber greu, però l’entenc. En un món tan sorollós i frenètic, Pere­jaume vol ser silenci i pausa. “Una certa dis­creció fa digna la vida humana al món. Si un es fa molt vistós, acaba per­dent la pròpia mirada o queda molt con­no­tada. Sem­pre he pro­cu­rat ama­gar-me tant com he pogut”, diu a l’entre­vista que li ha fet Montse Serra (enho­ra­bona, com­pa­nya) a Vilaweb, una mera­ve­llosa con­versa que és una lliçó de vida a con­tra­pel de l’excés de visi­bi­li­tat i l’ànsia de noto­ri­e­tat de la soci­e­tat d’avui. Pere­jaume acaba de publi­car nou lli­bre, El sol i les fogue­res, i pre­senta el seu tre­ball visual recent a la gale­ria Joan Prats, una expo­sició for­mada per només tres obres que és també una decla­ració con­tra la sobre­pro­ducció cul­tu­ral, el model indus­trial d’entre­te­ni­ment que ha degra­dat tant la cre­ació artística com el seu con­sum fast food en objec­tes que gene­ren els matei­xos efec­tes que els de les grans superfícies comer­ci­als: insa­tis­facció crònica. Més Pere­jau­mes tinguéssim.