Francesc Cabana
Quadern d’economia
Nivell de vida i democràcia
Les protestes de ciutadans a la Xina em diuen que aquest país ha aconseguit una alça del nivell de vida. Em proposo explicar una mica el que això significa, i posar exemples que ho confirmen.
Quan no hi ha cultura i hi ha misèria, la població només es preocupa d’aconseguir els aliments necessaris per sobreviure. La cultura no interessa, de manera que es mantenen en un estat primitiu des del punt de vista cultural. Si el nivell de vida augmenta i els ciutadans tenen resolts els problemes bàsics per portar una vida mínimament correcta, es pregunten aleshores per fets que tenen un contingut cultural. És a dir, que un cop coberts els mínims necessaris per sobreviure, la població demana alguna cosa més, ja que s’adona que la cultura existeix i qui diu la cultura, diu la llibertat d’expressió, la democràcia i tantes altres coses que tenim els pobles que practiquem una democràcia més o menys reeixida.
Per tant, si apliquem aquest principi als xinesos, vol dir que han superat la primera etapa de cobertura dels elements bàsics per sobreviure i han entrat en una segona etapa en què els interessen altres coses que pertanyen al món cultural i al món polític. És a partir del moment que se supera la primera etapa que els ciutadans s’interessen per saber el que passa fora del seu país, què fan els altres, quina és la seva manera de viure i quin règim polític tenen.
Recordo que durant el franquisme la censura s’aplicava en primer terme a la premsa estrangera; el govern no volia que sabéssim el que es feia i el que passava a Europa. Per això es limitaven també els passaports i les autoritzacions per sortir fora de l’Espanya dictatorial.
Els xinesos han aconseguit un nivell de vida mínim sota el règim comunista i és a partir d’aquest moment que es fan les preguntes que he esmentat abans. Hi ha una relació directa entre nivell de vida, desenvolupament econòmic i democràcia. Sempre, és clar, que el règim dictatorial no ofegui les peticions de llibertat i de major cultura de la seva gent. És possible que això sigui el que passi.
El millor exemple comparatiu el presenta l’Àfrica i els seus estats procedents d’un període colonial que va suprimir les llibertats i ara un país manté aquesta manca de llibertat a través d’una dictadura. Conec una mica els països africans més pobres i goso dir que com més pobre és el país, menys cultura té i menys capacitat per desenvolupar-se. Els habitants de l’illa de Bioko, a la Guinea Equatorial i antiga colònia espanyola, tenen necessitat de proteïnes però no els agrada el peix tan abundant en una illa. La cultura en aquest cas és canviar el gust dels guineans i fer que apreciïn el boníssim peix que hi ha a les seves aigües.
La majoria de països africans estan controlats per dictadures i la majoria dels cops d’estat tenen com a protagonistes els militars o un altre grup social potent. Així no anirem enlloc. Els passa o els passarà com als xinesos i, com aquests, només aconseguiran sortir de la misèria si les dictadures desapareixen o s’obren de mica en mica.
L’acció europea ha de compensar els excessos dels seus colonialismes i fer arribar coneixements a més de diners als països africans pobres. Si hi ha savis o pintors, o actors, o músics, també hi haurà facilitats perquè es vagin instaurant règims democràtics.
